El pòrtic de la cartoixa de Montalegre (segle XV) té tres fornícules amb una estàtua en cadascuna d’elles: la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços, al centre, i, a banda i banda, sant Joan Baptista i sant Bru. Les set estrelles dels cartoixans recorden Bru de Colònia i sis companys més que, el 24 de juny, festivitat de sant Joan Baptista, van iniciar la seva vida eremítica el 1084 al massís de Chartreuse. La pel·lícula El gran silencio ha divulgat uns escenaris i un estil de vida que obre espais de reflexió profunds en l’home contemporani, sempre que sigui capaç de transcendir molts dels estímuls banals que li ofereix la societat en la qual es troba submergit.
La vida de sant Bru, alliberada d’adherències i de faules inconsistents, ens proporciona la clau del silenci a través de la importància de la paraula. El 1049, es va celebrar a Reims un concili provincial, presidit pel papa Lleó IX. Dues conclusions van sobresortir: la condemna de la simonia i la proposta d’una reforma profunda de l’Església. Bru, que vivia en aquesta ciutat per perfeccionar els seus estudis a l’escola de la catedral, va prendre molt seriosament les decisions conciliars. Nomenat rector de l’escola on havia estat alumne i on va ensenyar durant vint anys, va ser designat canceller de l’arxidiòcesi de Reims per l’arquebisbe Manasés de Gournay, per allunyar-lo de la docència. Aquest arquebisbe havia comès simonia per apropiar-se del càrrec i portava una vida llicenciosa, impròpia de la seva responsabilitat. Bru va presidir una comissió que va anar a veure el nunci del papa Gregori VII per denunciar-hi els fets. La reacció de l’arquebisbe va ser fulminant: va destituir Bru de les seves responsabilitats, li va confiscar tots els béns i el va perseguir a mort. Bru va conèixer en carn pròpia el preu de la paraula, el va assumir sense parpellejar i va decidir amb els seus companys abandonar el món per fer-se monjo. Va pagar, amb la seva vida, el preu del silenci. La paraula i el silenci tenen sentit des del compromís i el risc. El problema consisteix a discernir quan s’ha de parlar i quan s’ha de callar. Si el silenci és còmplice de la injustícia, la dignitat de qui calla cau per terra. La verborrea insubstancial de moltes converses instal·la els protagonistes en la banalitat i en la pèrdua de confiança dels interlocutors. Les promeses d’alguns polítics van en aquesta línia.Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.