«Era foraster, i em vau acollir»

«Era foraster, i em vau acollir» (Mateu 25,35). Aquesta és una de les sis paraules que Jesús, el rei de l’univers, adreça als qui estan aplegats a la seva dreta. És l’hora de l’anomenat «judici final», el gran esdeveniment que tanca la història humana i l’obre a una dimensió de novetat i d’eternitat. És la Pasqua eterna, celebrada en la Jerusalem definitiva, l’hora de les noces de l’Anyell. En aquell moment de trànsit entre el món present i el món futur, s’escolten les paraules del qui ha rebut tota autoritat al cel i a la terra i que, per tant, discerneix amb ple coneixement de causa. Jesús, crucificat i ressuscitat, parla a gent de «tots els pobles» (v. 32), en grec panta ta ethnê, és a dir, gent de totes les ètnies del món i, en conseqüència, de totes les religions. Els cristians, aquell «poble» (ethnos) que, segons Mateu 21,43, ha de donar fruits propis del Regne, també hi és. La seva presència és del tot especial, ja que és un poble que coneix el Rei que parla, més encara, que el reconeix com a Senyor i Salvador. Ara bé, aquest poble queda integrat dins els altres pobles, com un de més, ja que el criteri del Rei no és la pertinença a un poble determinat sinó allò que cada persona haurà fet amb relació als que ell anomena «els germans meus més petits» (Mateu 25,40).

La capacitat de ser misericordiós és, doncs, l’agulla de la balança del Rei i Senyor que aplega tots els pobles de la terra quan la història es clou. I, alhora, és l’agulla de la balança que sospesa i interpel·la cada deixeble de Crist en el temps present, en l’ara i en l’aquí. L’expressió «judici final» és de caire escatològic i, per tant, s’aplica al futur i al present, ja que el terme «final» significa «definitiu», «decisiu». Cada dia som jutjats, perquè cada dia la salvació que hem rebut es verifica en les nostres vides. El text de Mateu 25,31-46 es refereix, doncs, al dia a dia, ja que és ara i aquí que Jesús s’identifica amb els més petits, amb aquells que són forasters i han de ser acollits. Ell afirma: «a mi m’ho fèieu» (v. 40). Seria fàcil reescriure les paraules de Jesús i passar-les al temps present. Aplicant-les al cas dels forasters, que ara ens ocupa, és com si Jesús digués: «Cada vegada que acolliu un foraster, m’acolliu a mi mateix».

Però tornem al grec. El terme «foraster» és la traducció de xenos, és a dir, «estranger», «foraster» –d’aquí el substantiu «xenofòbia» (‘odi a l’estranger’). La traducció «foraster» pretén incloure tant els qui són d’un altre país (els estrangers) com els qui, essent del propi país, poden ser equiparats als estrangers (els forasters, ‘gent de fora’). En això, l’Evangeli és taxatiu: cap ombra de xenofòbia no pot entelar les paraules i els fets dels qui el segueixen, sobretot si aquests són pastors del poble de Déu. Ben al contrari, si acollir un estranger és acollir Jesús, llavors té un valor semblant posar-se a pregar davant el Santíssim i atendre un foraster / estranger a la porta de l’església. I és que, com li agrada de recordar al papa Francesc, «la carn de Crist són els pobres». En aquest punt ens hem de fer violència. Els estrangers poden ser incòmodes, exigents, insistents, fins i tot malcarats i aprofitats. Podem, doncs, jutjar-los amb una punta d’indignació (fins i tot justificada), o bé podem mirar-los com el samarità va mirar l’home ferit a la vora del camí, del qual desconeixia la identitat: era ben bé un «foraster», aquell home! Dit d’una altra manera, podem deixar-nos endur per aquells sentiments que, de manera espontània, ens porten a jutjar i condemnar l’altre, o bé podem deixar-nos atraure pels sentiments de Crist Jesús, els quals fonamenten l’Evangeli de la misericòrdia.

Aquest és, també, el dilema, avui, a Europa: aixecar filats amb punxes a les fronteres dels estats o bé donar visats per raons humanitàries, que permetin el pas cap als països o territoris que tinguin preparat l’acolliment dels qui ho han perdut tot. Les imatges d’aquests dies sacsegen l’ànima d’Europa. Les llargues files de persones, la majoria joves –els vells, s’han hagut de quedar a casa–, amb nadons i infants petits als braços, que fugen de la guerra i del mal viure, recorden l’exili esgarrifós de l’any 1939 a casa nostra. També el recorden les corrues de soldats alemanys presoners, caminant per la neu i deportats a Sibèria l’any 1945. La tràgica història de les barcasses-taüt al Mediterrani o dels camions-taüt trobats a Àustria, fan pensar en els búnkers de càstig dels lager nazi, on les persones morien consumides per la fam –així va morir sant Maximilià Kolbe, en la cel·la 18 d’Auschwitz. Nosaltres, ciutadans d’aquesta Europa del 2015, que coneixem els fets, no podem mirar-nos-els com qui es mira un documental que narri històries d’altres temps. La consciència europea, empeltada de cristianisme, ha de reaccionar. No s’hi valen excuses, de l’ordre que siguin. L’emergència humanitària és tan greu que l’egoisme dels estats esdevé una agressió a la humanitat.

Els qui se’n van de casa seva, no ho fan perquè sí. Els qui abandonen Síria, Afganistan, Palestina o Somàlia deixen enrere països destrossats per la guerra i/o el terrorisme. Els qui fugen d’Eritrea s’escapen d’un país tenallat per un règim que persegueix els propis ciutadans. Els països del voltant han fet el que han pogut: Líban, per exemple, l’últim país de la regió on no hi ha una guerra oberta i on les religions conviuen, ha acollit un milió de refugiats (sobre una població d’uns quatre milions i mig de persones). Mentrestant, els països d’Europa discutien les «quotes» de refugiats (40.000 persones), com qui debat sobre mercaderies perilloses. L’ànima d’Europa no pot quedar hipotecada i, a la llarga, desfigurada per fets com aquests. L’humanisme és un dels signes de la identitat europea que ha arribat al món sencer, i ara Europa sembla perdre, amb una xenofòbia explícita o implícita, allò que l’ha feta gran i que prové de la seva arrel cristiana: la cura de l’altre.

El compromís de tots i cadascú va més enllà dels límits de les pròpies comunitats. La responsabilitat dels pastors del poble de Déu i de tots els cristians passa per l’anunci i la posada en pràctica de l’Evangeli de Jesús sine glossa, és a dir, en el seu estat pur i primigeni. Les consideracions geopolítiques ens ajuden a entendre la situació i hem de conèixer-les, però el discurs cristià es fonamenta sobre la Paraula de Déu –som homes de la Paraula!–, i l’Evangeli parla ben clar. En aquest sentit, reconstituir l’ànima d’Europa és una tasca necessària, i una de les maneres de fer-ho és deturar amb la força de la Paraula una xenofòbia –sovint, latent, no formulada com a tal– que és contrària a l’Evangeli de Jesús. El Senyor ens diu: «Era foraster, i em vau acollir». Aquest és el nostre principi, el nostre punt de partença. Cada deixeble de Jesús ha de treballar, a tots els nivells, a favor d’aquest Evangeli de l’acolliment generós, i preparar d’aquesta manera el proper Any Sant de la Misericòrdia.

Armand Puig i Tàrrech