Zaqueu i el Primer de Maig

Primer de Maig. Dia del Treball. Dia dels Treballadors i Treballadores. O, si voleu, Dia de la Classe Obrera, entenent classe obrera com el que deia Marx: la classe formada per aquells que no posseeixen els mitjans de producció i només disposen de la seva força de treball per poder viure. A aquests s’hi podrien afegir també, crec, aquells que sí que disposen de mitjans de producció però que el que produeixen amb aquests mitjans no els permet acumular capital sinó simplement anar tirant. L’altra classe seria la classe benestant (el nom l’hi poso jo; Marx parlaria de la burgesia, em sembla), que són els que disposen dels mitjans de producció o també els qui, tot i ser formalment assalariats, amb el seu salari poden acumular capital i, a vegades, molt capital. Aquesta síntesi ja sé que és massa simple davant la realitat actual, però crec que serveix per situar-se bàsicament.

Doncs bé, dit això, avui, en aquest Primer de Maig, voldria fixar-me no en la classe obrera, sinó en la classe benestant. I fixar-me en què ens en diu l’evangeli.

De fet, l’evangeli és molt elemental, en això. La classe benestant queda resumida en una paraula, els rics. I hi ha dos textos, a l’evangeli de Lluc, que en parla d’una manera més aviat clarament desqualificadora. Un és a Lluc 1,52, en què l’evangelista posa aquesta frase en llavis de Maria: “El Senyor omple de béns els pobres, i els rics els acomiada sense res”. I l’altre és a Lluc 6,24: “Ai de vosaltres, els rics, que ja heu rebut el vostre consol!”. Fixem-nos-hi: no parla dels rics deshonestos, o dels rics que paguen malament els seus treballadors, o dels rics corruptes, o dels rics prepotents, o dels rics insensibles davant els qui pateixen, o dels rics que han construït la seva riquesa amb negocis destinats a fer mal als altres... No, no: parla dels rics sense adjectius. Tots els rics. És per aturar-se a pensar-ho, això. Per a Jesús, el fet de ser ric és de per si una situació inacceptable davant Déu. Ho és, òbviament, perquè hi ha pobres. I mentre hi hagi pobres, els rics estaran en situació de qüestionament, i tindran a sobre l’acusació de viure d’una manera que desagrada a Déu.

Sí, és fort. Però l’evangeli mateix ja diu que hi ha una resposta possible. També és a l’evangeli de Lluc. Concretament, a Lluc 19,1-10. És la història de Zaqueu, aquell publicà de Jericó que va ser capaç d’enfilar-se en una figuera per veure Jesús. A Zaqueu, quan Jesús el va veure i el va cridar, no va caldre que li digués res més. Zaqueu sabia perfectament què és el que aquell mestre galileu que s’havia fixat en ell li demanava: “La meitat dels meus béns la dono als pobres i, si en alguna cosa he defraudat algú, li restitueixo quatre vegades més”. El primer que fa Zaqueu, doncs, és reconèixer que això de ser ric no és el que Déu vol. I per resoldre-ho, opta per desprendre’s de la meitat dels seus béns per reparar la mala vida que, per causa de la seva acumulació de riquesa, ha provocat en els pobres. I després ve la segona cosa: reparar les il·legalitats o immoralitats específiques que ha comès aprofitant-se de la seva posició de poder.

No està gens malament. L’escena de Zaqueu és un torpede en la línia de flotació de les “veritats” socials assumides en la seva època i que continuen tal qual en la nostra. I ens presenta els dos principis bàsics a tenir en compte en aquest tema. El primer: com que ser ric fa mal als pobres, cal destinar una part fonamental de la pròpia riquesa a fer que els pobres siguin menys pobres, i cal treballar (els rics també) per un replantejament de la manera d’entendre el món per tal que ja no sigui “veritat” el dret dels rics a ser rics i el dret de tothom a mirar cap a una altra banda i permetre que els pobres siguin eternament pobres. I el segon: els rics tenen, a més, el deure de retre comptes de la riquesa que han acumulat a base de pràctiques indignes (encara que siguin legals), i la societat té l’obligació d’impedir aquestes pràctiques. Bé, i encara n’hi podríem afegir un tercer, previ i obvi: complir les obligacions socials de pagar uns salaris dignes als treballadors, assegurar-los unes condicions de treball adequades, pagar els impostos sense fer trampes, i altres actuacions similars.

I per acabar, una pregunta: ¿Quina quantitat de riquesa té dret a acumular un cristià o una cristiana sense caure en incompatibilitat amb la seva fe?