Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els cristians tenim set signes públics ens els quals hi reconeixem una presència peculiar de Jesucrist amb el seu Esperit, i afirmem que en ells l’Església s’expressa visiblement de manera plena. A aquests set signes els anomenem sagraments. Dos d’ells, el baptisme i l’eucaristia, els trobem explícitament presents a l’evangeli, i un tercer, la confirmació, és com un desdoblament del baptisme. Aquests tres sagraments s’anomenen sagraments de la iniciació, i amb ells el cristià esdevé plenament membre de la comunitat. I després n’hi ha quatre més, penitència, unció dels malalts, orde i matrimoni, que han estat reconeguts com a tals en els primers segles de l’Església. En total, set, el nombre que significa plenitud. ¿Que les coses podrien ser d’una altra manera? Doncs sí, però com que la història humana –i per tant, també la història de l’Eglésia– es fa bàsicament per acumulació, doncs el cas és que aquests set han quedat consolidats com a signes bàsics, i no cal donar-hi gaires més voltes.

Dit això, anem al matrimoni. ¿Per què el matrimoni és un sagrament? ¿Per què és una presència peculiar de Jesucrist amb el seu Esperit? ¿Per què en ells l’Església s’hi expressa visiblement de manera plena?

La consideració del matrimoni com a sagrament ve, en principi, de les moltes vegades que a l’Escriptura s’utilitza la imatge del matrimoni per parlar de la unió i l’amor de Déu amb el seu poble, o de Jesucrist amb l’Església. La realitat humana del matrimoni, doncs, és vista com una magnífica manera d’expressar aquesta realitat que transcendeix l’experiència empírica.

I aquí ve la primera peculiaritat del sagrament del matrimoni. I és que tots els altres sagraments són celebracions que només tenen sentit per als cristians: rebre el baptisme, o celebrar l’eucaristia, o confessar els pecats, són actes que només fan els creients. Però el matrimoni no: el matrimoni és, bàsicament, un acte humà. Aparellar-se i comprometre’s en aquesta relació ho fan totes les persones que vulguin fer-ho, i a més és un element fonamental i imprescindible per a la perpetuació de l’espècie, ja que d’aquest aparellament en surten nous éssers humans. Certament que per produir nous éssers humans no cal casar-se, però el matrimoni el que fa és consolidar i, diguem-ho així, fer socialment públic aquest projecte.

La cosa principal i primera del matrimoni no és, però, la perpetuació biològica. Tal com molt bé expliquen els relats de la creació, la diferenciació home-dona té com a motiu primari la comunió mútua. A Gènesi 1,27, abans de l’encàrrec de créixer i multiplicar-se i omplir la terra buida, l’autor bíblic diu que Déu creà l’home a la seva imatge, i que en aquesta creació els va fer, ja d’entrada, home i dona, dos éssers diferents, dos éssers al mateix nivell, dos éssers per acompanyar-se i complementar-se. I en el segon relat de la creació, a Gènesi 2,20-25, en què d’entrada Déu crea l’home sol, queda molt clar que la creació de la dona té com a objectiu que l’home no estigui sol, sinó que tingui amb ell algú que sigui com ell i estigui al seu mateix nivell. I això val, certament, tant per als creients com per als que no ho són. Si ens mirem la diferència entre home i dona des d’un punt de vista estrictament biològic, podrem dir que aquest diferència té com a funció bàsica la perpetuació de l’espècie mitjançant la procreació. Però si ens ho mirem des d’un punt de vista més ampli, més humà en definitiva, direm sens dubte que el fonament i el sentit primer de la doble condició humana és poder-se relacionar amb tota la plenitud amb algú igual.

I és en aquest fet, en aquesta realitat humana que és present en totes les cultures i en tots els temps i llocs, i que està més enllà de qualsevol fe o qualsevol no fe, on la fe cristiana hi ha vist el millor signe de l’amor entre Déu i el seu poble, i entre Jesús i la comunitat dels seus seguidors. La unió de la parella humana que es compromet a viure i consolidar aquesta unió, el creixement en l’estimació mútua, la capacitat de caminar junts malgrat les coses que a vegades no rutllen, el goig del sexe, la creativitat mútuament potenciada i oberta als altres, el respecte mutu, l’ajuda en les dificultats, la inacabable descoberta de la riquesa i la complexitat de la condició humana de l’altre i, naturalment, la fecunditat que s’experimenta i es viu en els fills, tot això, viscut com a cristians i cristianes, esdevé signe i presència de la plenitud de Déu i de Jesucrist.

En continuarem parlant la setmana que ve.