M’he omplert els ulls de muntanyes poderoses, de vaques impertèrrites dedicades a alimentar-se d’aquell verd inacabable que tenen al davant i que no s’immuten ni quan un vedell ve a remenar-los les mamelles buscant la part d’alimentació que li correspon, de rius que brillen esplèndids encesos pel sol, de cels nets, blaus, sense cap núvol, de combinacions de colors que juguen amb totes les possibilitats imaginables...
He fet el trajecte de la Seu d’Urgell a Viella pel Port del Cantó i el Port de la Bonaigua, i és una joia. L’he fet amb cotxe, certament, i amb la refrigeració al màxim, perquè avui les fúries de l’infern estaven totes deixades anar i disposades a cremar-ho tot.
És un immens plaer, deixar que els ulls s’omplin de tanta riquesa de natura, i serveix per equilibrar l’ànima, que prou falta li fa. A un servidor, que soc un urbanita empedreït i irredimible, que em costaria horrors viure en un ambient rural o de muntanya, aquests moments que permeten omplir els ulls d’un món diferent del dels carrers, els cotxes, els patinets elèctrics i l’acumulació de gent em són tota una injecció de vida.
El trajecte aquest també m’ha servit per experimentar, una vegada més, la meravellosa varietat de la natura. La primera part, la del Port del Cantó, són muntanyes altes, poderoses com he dit abans, però amb boscos tupits i presència d’activitat humana aprofitant-ho tot. Però en canvi, la segona part, quan deixes Esterri i comences a enfilar-te a la Bonaigua, les muntanyes aquelles ja no només són poderoses, són pur poder: cobertes de verd o totalment pelades, fan la sensació d’un bellíssim mur: inabastable però, alhora, no sé per què, proper i amable. En algunes bandes, racons florits que sembla que no lliguin amb el conjunt. I baixant cap a la Vall d’Aran, els avets, com vinguts d’un altre món.
M’han vingut al cap, era inevitable, aquells fantàstics versos de mossèn Cinto davant les esglésies derruïdes de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó:
“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
la tempesta, el torb, l’odi i la guerra,
el Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu”.
Uns versos que, d’altra banda, poden tenir tots els sentits que vulgueu... Per exemple, aquest diumenge feu el que toca fer per parar els peus a la tempesta, el torb, l’odi i la guerra...
Però vaja, més enllà del que pugui passar aquest diumenge, aquest estiu, si podeu, ompliu-vos els ulls de natura. De vida, de Déu.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.