La nostra cristologia, deia la setmana passada, funciona més aviat amb un model diferent del que ha marcat majoritàriament la tradició cristiana. La tradició cristiana s’ha format, bàsicament, sobre el model del pecat i la redempció, que és el que trobem en les cartes de sant Pau, i que també és present en els evangelis sinòptics de Marc, Mateu i Lluc, basat en les profecies del Servent de Jahvè. En canvi, aquest altre model de què parlo, també present al Nou Testament però no tan difós, és el que es troba representat sobretot pel pròleg de l’evangeli de Joan, o sigui Joan 1,1-18.
Jo diria que el model de Joan 1,1-18, que després va reapareixent al llarg de tot el quart evangeli, és afirmar que en Jesús hi ha la plenitud de la vida humana, i que la plenitud humana és la vida de Déu. Jesús és la “Paraula” que Déu té a dir als homes, és a dir, és la manifestació de quin és el sentit de la vida humana o, dit al revés, és la presentació de la manera de viure la vida humana que realment té sentit. Déu no mostra aquest sentit de la vida humana des de la distància, donant instruccions des de fora, sinó que s’hi fica dins. Aquell qui és la Paraula, aquell que és el Sentit, és fa carn, es fa persona humana sense cap protecció, i mostra, en la persona concreta de Jesús, és a dir, en la pràctica, no en la teoria, quina és la mena de vida que val la pena de ser viscuda. I és que ell, en efecte, és “la vida”, o sigui, la vida plena, en absolut. I aquesta vida que és Jesús és la llum per a tothom, per a tota persona.
El qui és la Paraula, el qui és el Sentit, el qui és anomenat el Fill de Déu, es fa persona humana, segons aquest text, no per revertir els efectes del pecat, sinó per empènyer els éssers humans cap endavant, cap a una vida, per dir-ho amb les paraules del mateix evangeli de Joan, de persones que s’estimin les unes a les altres, que és la manera de viure segons el projecte de Déu, i que és la màxima realització de la humanitat. I per conduir-los, finalment, més enllà d’aquest món, a la plenitud d’aquesta vida, que és la vida de Déu.
Però, ¿i el pecat? No, el pròleg de Joan no diu pas, de cap manera, que el pecat no existeixi. Jesús i el projecte de Déu per a la humanitat que ell representa han estat, i són, efectivament, rebutjats. Ho diu clar i dur: “Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. I per aquest rebuig, tant del món com dels seus, ha acabat morint en una creu. I no estarà de més, de tant en tant, pensar en què el rebutgem nosaltres.
Però, per a l’evangelista, l’important no és això, sinó els bons fruits que ha fet florir la Paraula que s’ha fet carn i ha estimat fins a la mort: “A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu”. I continua: “De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia i més gràcia... Déu ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”.
Jesús és la vida plena. Jesús és el camí de la vida plena. I nosaltres, en aquest món, no hi estem pas com fent una mena d’examen per veure si som mereixedors d’entrar, després de la mort, en la vida nova dels redimits per Jesús, com sovint s’ha predicat i es continua predicant, sinó que, units amb Jesús, confiant en Jesús i omplerts amb el seu Esperit, hi estem amb ganes de viure d’acord amb aquest camí de vida plena al qual aspirem. O sigui, amb ganes de viure com Jesús va viure.
La salvació és això: Jesús, amb la seva fidelitat a l’amor fins a la mort, supera la feblesa i la tenebra de la vida humana i, si ens unim a ell, ens empeny pel camí de la vida nova que ell ha viscut, i ens porta fins a la plenitud d’aquesta vida nova, que és la vida de Déu.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.