De la redempció dels pecats a la plenitud humana (2)

Com deia la setmana passada, el fet és que, en el moment actual, la nostra consciència de “salvació del pecat” és més aviat fluixeta. No que no tinguem consciència de pecat. Sí que en tenim, però hi ha, per damunt d’aquesta consciència, altres sentiments força més potents, cosa que contrasta fortament amb l’espiritualitat i la teologia de no fa pas tants anys, centrada, sobretot, en els nostres pecats i en la redempció que ens ha aconseguit Jesucrist per mitjà de la seva mort en creu.

Aquest centrament es va anar produint dintre el procés d’intentar saber cada cop més coses sobre què comportava i significava que Déu s’hagués fet home. Per què, com, amb quines conseqüències... Unes ganes de saber que van anar més enllà, segurament, del que era raonable i possible, com si oblidessin que els raonament humans no podran mai arribar a explicar del tot qui és i què fa Déu. Com si oblidessin. en definitiva, que Déu és un misteri d’amor i de plenitud.

Això va portar, en definitiva, a una notable degradació de les explicacions sobre què pot voler dir que Jesús ens redimeix amb la seva mort. Unes explicacions que tenen el seu punt culminant en sant Anselm de Canterbury, al segle XI. Anselm, sumant la teologia dels sacrificis d’animals com a forma d’expiar els pecats i agradar Déu, amb la necessitat de satisfer per l’honor ofès que era fonamental en els pobles bàrbars, parla de la necessitat que Déu, que és infinit, rebés dels homes una satisfacció infinita per les nostres ofenses, pels nostres pecats. I per això Déu va enviar el seu Fill perquè es fes home. L’home Jesús podia satisfer a Déu amb la seva mort, perquè, en ser Déu, aquesta mort tenia un valor infinit: de manera que, donat que un home havia ofert a Déu una satisfacció infinita pels pecats, els pecats dels homes podien ser perdonats.

Aquestes explicacions han anat impregnant la teologia i la pietat fins fa ben poc, i en el pensament d’un bon nombre de creients continuen sent-hi molt presents. I s’arribava a conclusions tan estranyes com la que recull el Catecisme de Pius X, promulgat l’any 1905, en què es diu una cosa que a mi m’havien ensenyat també de petit: que com que qualsevol cosa que fes Jesús, pel fet de ser Déu tenia un valor infinit, amb molt menys patiment també ens hauria redimit, però va patir molt més per satisfer més a Déu, per donar-nos exemple i per infondre’ns horror al pecat...

En definitiva, doncs, tot quedava centrat en el fet de la mort de Jesús, que és el que esborrava els nostres pecats, de manera que passaven a segon terme tant la seva vida, com la seva resurrecció, i, en passar a segon terme, deixaven de ser punts de referència per a la vida dels cristians: ni la vida nova que Jesús ens va ensenyar a viure, ni la vida nova que la seva resurrecció impulsa eren peces fonamentals del ser cristià! En definitiva: que tot se centrava en els nostres pecats i en la mort de Jesús com a sacrifici per redimir-los. I d’aquí, tota mena de conseqüències, com per exemple, una d’especialment ressaltable, la de considerar l’eucaristia bàsicament com a renovació del “sacrifici” del Calvari, deixant de banda el que té de trobada comunitària i de memorial de la Pasqua.

Que Jesús ens redimeix o ens rescata del pecat tal com es presenta en el Nou Testament, tot i ser un llenguatge molt deutor de les circumstàncies religioses i culturals en què va ser formulat, no deixa d’oferir-nos alguns missatges importants: per començar, que el fet d’obrir un camí nou en la vida humana li va comportar a Jesús arribar fins a la terrible mort que és la crucifixió, o sigui que en Jesús queda clar que, com diu Imanol Zubero, això de l’altruisme indolor no existeix. Però el cas és que, sense negar aquests missatges, aquesta forma d’expressar què significa la salvació no resulta al capdavall gaire adequada.

I el fet és que, en efecte, actualment, la nostra cristologia funciona més aviat amb un altre model. Un model que és diferent del que ha marcat majoritàriament la tradició cristiana. La tradició cristiana s’ha format, bàsicament, sobre el model del pecat i la redempció, que és el que trobem en les cartes de sant Pau, i que també és el que és present en els evangelis sinòptics de Marc, Mateu i Lluc. En canvi, aquest altre model de què parlo, també present al Nou Testament però no tan difós com l’anterior, és el que es troba representat sobretot pel pròleg de l’evangeli de Joan, o sigui Joan 1,1-18.

La setmana que ve, acabant aquesta sèrie, miraré d’explicar-ho.