De la redempció dels pecats a la plenitud humana (1)

Per a nosaltres, Jesús és el camí de la vida humana més plena, i ens infon el seu mateix Esperit perquè la visquem amb ell i com ell. Però la tradició cristiana no diu només això. Diu, també, que Jesús ens salva. Ens salva del pecat, ens salva de la mort. ¿Què volen dir aquestes expressions?

El fet és que, en el moment actual, la consciència de “salvació del pecat” és més aviat fluixeta. No que no tinguem consciència de pecat. Sí que en tenim, però hi ha, per damunt d’aquesta consciència, altres sentiments força més potents. I per això, de fet, no hem reflexionat mai gaire sobre què pot voler dir que Jesús ens salva –ens redimeix– del pecat.

Al Nou Testament tenim expressions com la de que Jesús mor pels nostres pecats, o que ens redimeix, o que vessa la sang per nosaltres, o que la mort en creu és el veritable sacrifici que ens reconcilia amb Déu. Aquestes expressions són molt deutores de les formes religioses d’aquell moment, i en bona part arrenquen de les profecies d’Isaïes sobre el Servent de Jahvè (sobretot Isaïes 52,13—53,12), que són els textos on es van agafar els primers cristians per mirar d’entendre per què el Fill de Déu havia hagut de morir. I és que, per als primers seguidors de Jesús, costava molt d’entendre que aquell que havien seguit com a Messies, i que després de la resurrecció veneraven com a Fill de Déu i Déu fet home, hagués hagut de passar per una experiència tan inhumana i degradant com era la mort en creu. I van trobar en les profecies d’Isaïes sobre el Servent com un anunci d’allò que li passaria a Jesús: un home innocent, servent fidel de Déu, que assumeix de submergir-se en el mal del món i carrega damunt seu tot aquest mal. Una profecia misteriosa, no gens fàcil d’entendre, però que evoca molt bé el que li va passar a Jesús. Llegint-la i meditant-la, els primers cristians hi veuen reflectida tota la vivència de Jesús, i el pas a la vida nova que Jesús ha obert (vegeu-ne un exemple a Fets dels Apòstols 8,26-39). Però ho van fer sense pretendre que aquests textos fossin explicacions precises i sistematitzades sobre la mort de Jesús, sinó camins d’alguna manera metafòrics per poder-la entendre. De fet, el mateix Jesús havia utilitzat a vegades expressions en aquesta mateixa línia, però també sense pretensions teoritzadores.

La salvació es troba per mitjà de la vida fidel de Jesús fins a la mort i per la resurrecció que converteix la mort en vida per sempre. I si es parla de la mort com a centre d’aquest procés, és perquè la mort és el moment en què més visible es fa i més impactant resulta el camí entregat de Jesús, que és ressuscitat per Déu mostrant el valor absolut d’aquesta entrega. I també, en aquella cultura religiosa en què l’acostament a Déu es feia pel vessament de sang d’animals en els sacrificis, devia ser fàcil comparar la sang vessada dels animals amb la sang vessada per Jesús a la creu. En aquesta línia, veiem que la carta als Hebreus, que parla àmpliament del sacrifici de Jesús comparant-lo amb els sacrificis de la religió jueva, afirma que la mort en creu és l’únic sacrifici veritable i eficaç, perquè, a diferència dels sacrificis de l’Antic Testament, que eren una acció externa a la vida humana, la mort de Jesús és la culminació d’una vida humana viscuda plenament segons el projecte de Déu. I això, la vida humana de Jesús viscuda plenament segons l’amor de Déu, és el que realment ens obre a nosaltres el camí de la salvació, i no el fet aïllat de la seva mort. Jesús, un home com nosaltres, ha viscut la vida humana plenament segons el projecte de Déu, i això li ha costat car: li ha costat morir en una creu. Nosaltres, si ens unim a ell, amb la fe i amb la manera de viure, i assumint també com ell que això no són flors i violes, som alliberats del pecat i ens unim a aquesta vida humana plena, que és la vida divina.

La setmana que ve, si Déu vol, en continuarem parlant.