Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Voldria parlar avui d’un fet que cada cop és més freqüent i al qual ja m’he referit algun cop, de passada, en aquest lloc: el dels joves que se’n van a viure junts sense casar-se, i que més endavant potser es casaran, o no, segons les circumstàncies. Molts joves cristians fan també aquesta opció. Realment, és un canvi notable en la manera de veure les coses. Aquests joves, si són cristians, compleixen tots els elements propis del matrimoni cristià, inclòs el del compromís permanent, que a més és públic, ja que tothom al seu voltant el coneix. La diferència és que no el fan públic oficialment. De fet, suposo que aquí s’ajunten dues coses: per una banda, la desvalorització de la moral catòlica segons la qual les relacions sexuals només són lícites dins el matrimoni; per una altra, l’al·lèrgia a qualsevol encotillament i constrenyiment social.

Deixeu-me dir que a mi em sap greu que aquests joves no es casin. Certament que no comparteixo els motius pels qual ho lamenta el Catecisme de l’Església Catòlica, en el seu número 2390, quan diu que “quan l’home i la dona es neguen a donar forma jurídica i pública a una unió que implica la intimitat sexual (...), testimonien falta de confiança en l’altre, en si mateix, o en el futur”. No. A mi em sap greu perquè el matrimoni conté una colla de riqueses que és una llàstima que moltes parelles no les valorin. Les conté per a qualsevol parella, però les conté encara més per a una parella cristiana.

Celebrar públicament la unió de parella és, de per si, un moment que referma aquesta mateixa unió. La referma perquè manifestar-se l’un a l’altre la voluntat de viure el seu camí junts és un acte molt potent, i ho és tant pel fet que la parella s’ho expressen, com pel fet que ho fan acompanyats d’una colla de gent que desitja l’èxit del seu propòsit. I, a més d’això, celebrar la unió de la parella és una afirmació pública de que la vida de les dues persones que es casen no vol ser una vida simplement privada, sinó que vol ser una vida amb les portes obertes, com un vímet més que construeix el cistell de la comunitat humana. Les necessitem molt, en aquesta societat tan individualitzada, afirmacions públiques de voler formar part, amb totes les pròpies riqueses, de la vida col·lectiva. I celebrar un casament és celebrar aquesta voluntat pública, aquesta voluntat de col·lectiu. És celebrar que la vida i l’amor  continuen obrint-se pas vigorosament en el nostre món, malgrat tots els murs que volen impedir-ho.

I tot això, encara més en el cas d’una parella cristiana. Perquè celebrar el sagrament del matrimoni és celebrar que reconeixem que Jesús és present en tota aquesta aventura, que ell aporta el foc i el vent impetuós del seu Esperit per fer més fondo, més ric, més tendre, més apassionat, l’amor que la parella es té, i que a sobre els diu que allò que ells fan és un magnífic senyal de l’amor que es tenen Jesús i l’Església, Jesús i tota la humanitat. Jo crec que en els moviments de joves cristians i en les altres diverses activitats juvenils cristianes no hi aniria gens malament que es fes algun cop una catequesi d’aquest estil, que em sembla que no es deu fer gaire.

Però atenció. Un cop dit tot això, cal dir també una altra cosa. I és que, si una parella estable i plenament compromesa opta per no casar-se, de fet enceta un tipus de relació que és molt similar, o exactament igual, que la que tindrien si es casessin. I, si això és així, caldrà reconèixer que aquest tipus de convivència no oficialitzat té, de fet, un valor “quasi-sacramental”. I és que, com he dit abans, aquí es compleixen tots els elements propis del matrimoni cristià, inclòs el del compromís permanent, que a més és públic, ja que tothom al seu voltant el coneix. La diferència és que no el fan públic oficialment. Valdrà la pena, doncs, tractar aquest tipus de parelles reconeixent aquest valor “quasi-sacramental” de la seva unió.