Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

La meva dona, la Mercè, ho ve dient des de fa dies, i jo em permeto copiar-li la idea i explicar-la aquí. M’hi anima especialment el que va dir Carme Forecadell ara fa una setmana en una entrevista a Catalunya Ràdio: “No vam tenir empatia amb la gent que no és independentista i que potser no es va sentir tractada justament”. I és que crec que aquestes paraules són la cosa més lluminosa que he sentit en els dos darrers últims anys. Perquè, més enllà de tot, la capacitat d’entendre que la pròpia posició no és l’única possible, ni l’única correcta, ni l’única democràtica, és fonamental perquè el drama que estem vivint es pugui desencallar.

Gràcies, doncs, Carme Forcadell. I, a partir d’aquí, explico la idea de la pregària. La pregària honesta és, sens dubte, un espai clau per a la creació d’empatia. Davant de Déu, un està obligat a ser sincer, i a reconèixer la finitud de les pròpies propostes, i a reconèixer allò que s’ha fet malament, i a voler estar obert a les propostes de l’altre, i a entendre què busca l’altre amb allò que proposa.

Doncs bé, es tractaria de reunir un grup de cristians i cristianes on hi hagués gent que vol la independència de Catalunya i gent que no la vol, i mirar de preparar junts una pregària a la qual convocar tota la gent que volgués participar-hi. Amb un doble objectiu, el doble objectiu que crec que té tota pregària: per una banda, posar-nos davant Déu, presentar-li les nostres angúnies i esperances i demanar-li la seva gràcia per sortir de l’embolic en què estem; i per una altra, sentir-nos cridats i empesos a posar tot el que estigui de la nostra part per fer possible aquest desencallament de la situació.

Però hi ha més encara. I és que l’esforç de preparar la pregària, ja abans de fer-la, seria de per si una gran cosa, perquè obligaria al grup preparador a confrontar les seves visions del que està passant, els desigs i anhels de cadascú, els perquès d’aquests desigs i anhels... Ja es pot preveure que aquesta confluència de visions, i l’esforç de convertir-les en una pregària comuna no serà gens fàcil, ni es podrà enllestir en quatre dies. Potser fins i tot farà adonar que la pregària conjunta és impossible. Però sens dubte haurà valgut la pena el sol fet d’intentar-ho.

De l’embolic en què estem ficats només en sortirem amb bona voluntat política. Per la part independentista crec que la cosa més important és que vagi creixent l’actitud que expressava la Carme Forcadell. I per la part no independentista crec que el més important és que aparegui una proposta en què s’ofereixi una possibilitat concreta d’estructuració política de la plurinacionalitat d’Espanya, una proposta que Pedro Sánchez ja hauria d’haver fer i no ha fet, que Ada Colau tampoc no fa perquè té por de molestar els seus votants independentistes, i que l’únic que per ara sembla tenir ganes reals de fer-ho és el partit d’Íñigo Errejón, però que també està per veure. Crec que fer aquests deures per part d’uns i altres és bastant bàsic per poder posar-se a parlar a veure quines clarianes es poden anar obrint.

Doncs bé. Amb aquests deures pendents, crec que el fet de posar-nos junts davant Déu els cristians i cristianes de les diferents opcions i maneres de veure seria també un molt bon estímul per empènyer en aquest camí de buscar sortides. Jo, així d’entrada, i començant pel final, m’imagino Santa Maria del Mar com un lloc especialment adequat per fer aquesta trobada de pregària. No sé ben bé per què, però m’ho imagino. Però abans tocaria, és clar, la preparació. I com a primer pas caldria que algú amb ascendent i contactes suficients agafés la iniciativa.