Pels seus fruits els coneixereu

Cada dematí, acostumo a llegir-me l’evangeli del dia en l’aplicació per a mòbil que ofereix gratuïtament el CPL. En els temps forts, és a dir, Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, em llegeixo també la primera lectura i el salm, perquè els textos tenen tots una certa unitat entre ells o una certa coherència amb el temps que celebrem, i s’alimenten mútuament. En canvi, en el temps de durant l’any, com que la primera lectura són fragments sovint difícils de seguir i que a més no tenen cap relació amb l’evangeli, doncs em quedo amb l’evangeli sol.

Aquest dimecres passat, 28 de juny, l’evangeli era el de Mateu 7,15-20, en què Jesús repeteix per dues vegades la coneguda afirmació “Pels seus fruits els coneixereu”, una de les frases evangèliques que més s’han popularitzat.

El problema, però, és que la frase, en la traducció litúrgica, no la tenim en la forma que tothom coneix, sinó en una altra versió: “Els coneixereu pels seus fruits”. Al traductor li devia semblar més comprensible, o més correcta, o ves a saber. Potser, simplement, la va traduir al seu aire sense tenir en compte res més.

I jo he recordat de seguida el doctor Isidre Gomà, professor de Sagrada Escriptura a la facultat de Teologia, un capellà de bastanta edat i bastant pintoresc però amb una saviesa que a mi em va calar molt endins, que més d’un cop, en aquells primers anys 70, ens criticava la varietat de traduccions bíbliques que impedien que la Paraula de Déu es gravés a la memòria dels creients. Deia que per a qualsevol cristià era bàsic tenir dintre el cap els textos bíblics, i que pel camí que anàvem això seria impossible. Les coses es graven a la memòria si es repeteixen sempre igual.

Aquesta traducció que cito n’és un magnífic exemple. ¿Per què, si tothom se sap la frase “Pels seus fruits dels coneixereu”, la canviem en la traducció litúrgica? És, en efecte, la millor manera d’impedir que es creï un pòsit bíblic sòlid dins cada creient... I podria citar tot d’altres frases de la nostra traducció litúrgica que segueixen el mateix camí...

Però no, el que citaré és un exemple més recent, d’una modificació imposada, crec que per la Congregació vaticana corresponent, a la traducció dels salms que tanta gent ja s’ha acostumat a dir i ha memoritzat. És l’inici del salm 50 (51 a les bíblies), que deia fins fa poc: “Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les meves faltes”. Quan es van fer fa anys les traduccions bíbliques, en català es va optar per substituir la paraula hebrea hesed, que habitualment es tradueix per “misericòrdia” per una altra expressió com ara amor o bondat. A mi em va semblar bé, perquè misericòrdia sempre m’ha sonat com una paraula poc comprensible, massa paternalista, que en altres èpoques sonava normal, però ara més aviat provoca distància, per molt que al papa Francesc li agradi tant fer-la servir.

Doncs bé, el cas és que, potser enduts per l’onada de l’ús papal de la paraula, s’ha reclamat que, en les noves edicions catalanes de l’Escriptura, s’introduís alguns cops la paraula misericòrdia. I a un dels textos que li ha tocat és a les paraules inicials del salm 50, que ara, en la nova edició de la Litúrgia de les Hores, diu: “Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant; per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes”. A mi m’agrada molt més la versió anterior, sens dubte. Però, més enllà d’això, el que em sembla més important és que la versió anterior havia estat ja memoritzada per molta gent, que l’havia convertit en pregària pròpia, integrada en la seva vida cristiana.

Com deia el doctor Gomà, així no hi ha manera que la gent incorpori els textos bíblics a la seva vida. Tots els que es dediquen a aquest tema de les traduccions, podrien pensar en aquestes coses, no? O sigui, pensar en el bé pastoral i espiritual dels fidels, que no només consisteix a fer grans planificacions o projectes, sinó que també consisteix en coses tan elementals com aquesta.