La paràbola del sembrador, neta i nua

Us convido a llegir la paràbola del sembrador així tal qual, neta i nua. Ja sé que us la sabeu, però torneu a llegir-la, mirant d’oblidar-vos de la catequesi que els evangelis hi porten afegida, aquella catequesi en què s’interpreta què és la llavor, i què son els diversos terrenys on cau, etcètera. El text de la paràbola es troba a Mateu 13,1-9, i diu així:

“Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia: Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors van caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Una altra part van caure enmig dels cards; però els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: l’una cent, l’altra seixanta, l’altra trenta. Qui tingui orelles, que escolti”.

I ara, preguntem-nos: ¿Què diu la paràbola? ¿Què vol dir d’entrada? ¿Quin és el missatge que Jesús transmet als qui l’escolten?

Situem-nos. Jesús ja porta un cert temps predicant per Galilea. S’ha instal·lat a Cafarnaüm, a casa de Pere, a la vora del llac, i des d’allà recorre els pobles de la regió predicant, curant malalts i traient dimonis. Predica un Déu que no és el Déu de la llei sinó el Déu de l’amor, en el qual val la pena confiar absolutament. I demana el compromís de tothom qui vulgui seguir-lo per construir un món més digne. Anuncia que els més estimats d’aquest Déu són els pobres i els deixats de banda, mentre que els rics i els poderosos, si no canvien, estan destinats a la perdició. I mostra com tot això es fa realitat en la manera que ell té d’acostar-se a les persones, i, sobretot, en la curació de malalts i en la reintegració social dels marginats.

Molta gent el segueix. Gent que esperen alguna cosa nova, que els transformi la vida. Però el referent per a la majoria d’aquesta gent és creure que vindrà un dia en què Déu intervindrà en el món per instaurar el seu Regne a través del seu Messies, i aquest referent que porten arrelat en el seu interior fa que no els acabi de convèncer el projecte tan poc espectacular que Jesús proposa. I a Jesús li toca reivindicar el seu projecte, i ho fa a través de les paràboles.

La paràbola del sembrador, de fet, és la primera de les paràboles, la més rellevant. Encapçala la llista que n’ofereixen tant Mateu com Marc, i és la que sintetitza la convicció de base que Jesús vol transmetre als qui l’escolten i el segueixen. Ell pretén parlar en nom de Déu, i el que aquí els vol dir és que, a través del que ell anuncia i proposa, Déu els assegura una vida nova, transformada. Una vida nova que no arribarà mitjançant un canvi espectacular que ho trasbalsarà tot de cop, sinó mitjançant el creixement de la llavor de Déu sembrada en el món. Un creixement que s’esdevé enmig d’entrebancs, amb esforços no sempre fructífers, amb revessos, i amb èxits que no són sempre tan complets com un voldria. En resum, que el que Jesús fa és intentar transmetre una profundíssima convicció. Una convicció que diu, més o menys: Som-hi, que, malgrat tot el que pugui semblar, això donarà fruit.

D’això va la paràbola. Aquest és el seu missatge.

I llavors ens podem preguntar: ¿I a què ve, doncs, la catequesi en què explica qui és el sembrador, la llavor, els diferents terrenys, que llegim a Mateu 13,18-23? Aquesta catequesi està bé, però va per una altra banda de per on va la paràbola, no? Jo gosaria dir, i no només ho dic jo, que aquesta catequesi no és pròpiament de Jesús, sinó que és obra de la primera comunitat apostòlica, que va voler treure suc moral de la paràbola, de manera que els evangelistes, a l’hora de redactar els seus escrits, van recollir juntes la paràbola i la catequesi adjunta. La catequesi, només faltaria, com he dit, està molt bé, però la llàstima és que la paràbola original, amb tota la seva força i contundència, ha quedat pràcticament anul·lada, “segrestada” si volem dir-ho així. De fet, per exemple, el diumenge 17 de juliol la vam llegir a missa, ajuntant paràbola i catequesi (o sigui, Mateu 13,1-23) i m’hi jugo el que vulgueu que a la majoria de llocs van basar les homilies en la catequesi i no en la paràbola...

En resum, que faríem bé de rescatar, per a la nostra espiritualitat personal i col·lectiva, la paràbola del sembrador, de Mateu 13,1-9, i impregnar-nos-en bé. En ella, Jesús ens diu, Déu ens diu: Vinga, som-hi, que aquest és el camí que dona fruit!