Vés al contingut

Diumenge que ve és la Pentecosta, l’últim dia del temps de Pasqua, el dia que commemorem el do de l’Esperit sobre els creients i sobre tota la humanitat perquè continuï en nosaltres l’obra de Jesús i perquè aquesta obra s’obri pas en els homes i dones de tot arreu, i en la creació sencera.

Jesús, en tota la seva vida, fa present aquest Esperit de Déu. Tot el que ell diu i fa és presència i obra de Déu, és totalitat de Déu en una vida humana. I després, això passa a nosaltres, els creients, perquè ho visquem i ho fem realitat també. I, alhora, impregna tots els homes i dones de tot arreu, i impregna també tot allò que existeix, perquè tots, els éssers humans i la terra sencera i l’univers, esdevinguem el món nou –el cel nou i la terra nova, que dirà l’Apocalipsi 21,1 copiant Isaïes 65,17– que Déu desitja. Tots, i tot, tenim la llavor i la força de Déu, la llavor i la força de Jesús.

Doncs bé. Aquesta afirmació bàsica, de que Jesús, en tota la seva vida, fa present l’Esperit de Déu i és totalitat de Déu en una vida humana, els evangelis de Mateu i Lluc, i tota la tradició posterior de l’Església, ho expliquen amb una imatge potentíssima, que el Credo resumeix amb una frase simple, que val la pena de dir i repetir: el Fill de Déu, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria i es feu home.

És, realment, molt inconcebible. I la primera cosa que cal dir d’entrada, és que això no té res a veure amb pensar que Déu no volia néixer d’una cosa tan lletja i susceptible de ser pecaminosa com és, segons alguns, una relació sexual. No, de cap manera. Res a veure. I és que, aquí, el que és molt i molt inconcebible, no és el naixement d’una criatura sense intervenció masculina, sinó que Déu entri en la vida humana, es faci seva la condició humana, es faci seva, com diu l’evangeli de Joan, la nostra “carn”, la immensa feblesa de la nostra carn. És un capgirament de la manera d’entendre la vida, de la manera d’entendre el món, de la manera d’entendre Déu. Déu es fa seva la humanitat, i ho fa en el ventre d’una dona. Sí, això és el que és inconcebible, el que és realment trencador. Aquesta és la veritat fonamental. Com s’esdevé això des del punt de vista biològic té, sens dubte, molta menys importància. És una veritat, diguem-ho així, més de segon nivell. Tot i que també té gràcia el que es va fer circular en els primers temps per desacreditar el cristianisme: que Maria havia estat violada per un legionari romà, i que Josep havia acceptat, tot i això, d’acollir-la com a esposa. Vista des dels nostres ulls, aquesta història més o menys fantasiosa seria més aviat un punt d’honor, seria una història, en definitiva, molt evangèlica...

Però sigui com sigui, l’afirmació bàsica de la fe, aquí, és que l’Esperit de Déu, el Déu fecundador, entra de ple en la història humana per mitjà d’una dona.

Amb aquest convenciment, deixeu-me acabar desitjant que tinguem tots un bon final de la Pasqua, una bona Pentecosta, i que l’Esperit de Déu ens fecundi a tots com va fecundar les entranyes de Maria!

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.