Noves formes de celebració de les exèquies

No fa gaire va morir el pare d’una amiga, i la família va decidir celebrar unes exèquies laiques però afegint al final el rés del Pare nostre. No és, certament, un cas únic. Els qui opten per fer una celebració d’aquest tipus, laica i afegint-hi un moment de pregària o de manifestació de fe, ho fan, bàsicament, perquè tenen ganes d’expressar, en el moment de la mort d’una persona estimada, el que aquella persona ha estat per a ells i els sentiments que els suscita la seva mort. I, tot i ser més o menys intensament creients, no els satisfà reduir aquesta expressió a unes paraules que algú d’ells dirà en algun moment de la celebració. No els satisfà, en definitiva, que el comiat del seu familiar el dirigeixi i protagonitzi un capellà o un diaca desconeguts i no ells, que són els més afectats.

Jo crec que això no hauria d’escandalitzar ningú. Forma part, clarament, de l’empoderament del laïcat dintre l’Església, en la línia que va obrir el Concili Vaticà II. De manera que, més que escandalitzar-se i muntar campanyes dient que aquestes no són les exèquies que l’Església vol, el que s’hauria de fer és facilitar mitjans perquè aquest moment de pregària que clou aquest tipus d’exèquies tingui força i consistència, ajudi en el creixement de la fe i doni un bon testimoni cristià als qui hi participen sense ser creients.

Jo el que proposaria fora fer un full amb un material senzill per als qui vulguin donar més consistènçia a aquest moment de pregària. Per exemple, amb aquests passos, que es poden fer tots o no:

• Acabada la part de record i expressió de sentiments sobre el difunt, el qui dirigeix l’acte explica (molt breument!) que ara els creients volem afirmar la nostra fe en la vida eterna i volem encomanar a Déu aquell germà nostre que ha mort. I afegeix que per això farem unes pregàries a les quals respondrem, per exemple, “Escolteu-nos, Pare”.
• Es diuen les pregàries.
• El qui dirigeix l’acte convida tothom a posar-se dret i resem el Pare nostre.
• El qui dirigeix l’acte explica que aspergirem el cos del difunt amb l’aigua que rememora el baptisme que el va fer cristià.
• Un familiar o amic fa l’aspersió amb una certa solemnitat.
• I s’acaba dient, com a comiat del difunt, una antífona –que, almenys a mi, m’agrada molt: “Que els àngels t’acompanyin al paradís, que a la teva arribada et rebin els àngels i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Que el cor dels àngels t’aculli, i tinguis amb Llàtzer, el pobre, un repòs etern”.

De fet, una cosa així també podria fer-se quan se celebren exèquies amb eucaristia. En aquest cas, el capellà, revestit per a la missa, introdueix la celebració dient que començarem evocant el nostre germà difunt. Llavors, s’asseu en un lloc discret, i es desenvolupa la rememoració del difunt sense que el capellà hi intervingui per res. Després, el capellà se’n va a la seu, tothom s’aixeca i es diu una oració inicial. Després, amb tothom encara dret, es llegeix, amb la solemnitat habitual, un fragment de l’evangeli. Tothom seu, el capellà fa una homilia breu (sí, breu!) i tot continua com de costum. No és habitual, certament, que en una celebració de l’eucaristia no es llegeixi cap altra lectura de la Paraula de Déu abans de l’evangeli, però em sembla que aquesta peculiaritat quadra molt bé en el ritme d’una celebració així.

En el silenci de després de la comunió, es pot llegir (intercalant-hi una antífona cantada o llegint-lo d’una tirada) el salm “El Senyor és el meu pastor”. Suprimint, suggereixo, la frase “i els enemics ho veuen”, que hi posa un to de polèmica que no fa cap falta.