Els no creients i el sentit de la vida

La vida compartida amb persones que no viuen la fe cristiana fa descobrir clarament que en ells hi ha també l’Esperit. Això ho veu qualsevol cristià que visqui un estil de presència activa en el món al costat d’altres persones no creients que treballin també per una vida més digna. I sovint troba en aquestes persones exemples de fidelitat, de generositat, de voluntat de servei, de vigor transformador, que sobrepassen els dels cristians. I més d’un cop també descobrim que ha estat des de fora de l’Església, i fins i tot contra l’Església, que s’han activat accions alliberadores molt importants, que estaven de ple en la línia de l’Evangeli. Només cal pensar, per exemple, en la història del moviment obrer.

Jo crec que aquí al darrere hi ha un fet que els cristians podem, humilment, reivindicar: la impregnació cristiana de la societat en els primers segles del cristianisme va qüestionar l’estratificació suposadament intocable de la societat romana i hi va injectar valors evangèlics, uns valors que van ser una empenta potent en l’evolució de la consciència social més enllà dels límits eclesials, i malgrat que massa vegades aquesta impregnació no es reflectís en les pròpies actuacions eclesials. I aquí nosaltres hi podem veure l’obra de l’Esperit, que bufa més enllà de qualsevol control que se li vulgui posar. Per això, davant de tantes accions alliberadores nascudes al marge de l’Església, i davant de tantes persones que actuen alliberadorament també al marge de l’Església, nosaltres, simplement, ens n’alegrem i en donem gràcies.

Però hi ha més. La consciència que l’Esperit actua més enllà de l’Església no és gens estranya a la tradició cristiana. Ja sant Justí, al segle segon, creava l’expressió “llavors de la Paraula”, traduïda també a vegades com a “llavors del Verb” (en grec sperma tou Logou o Logos spermatikós, en llatí sémina Verbi) per referir-se al fet que Déu ha sembrat, des del principi, en els cors de tots els éssers humans, llavors de l’Evangeli de Jesús i de la seva vida nova. I reconeixerà en personatges no cristians el fruit d’aquestes llavors. Es referirà en concret a noms de l’Antic Testament com Abraham, i a noms de la cultura pagana com Sòcrates i Heràclit o també els estoics, i arribarà a considerar-los com cristians, contrastant aquesta denominació amb el fet que alguns d’ells van ser perseguits acusats d’ateus perquè consideraven la religió pagana una cosa poc seriosa, mancada de profunditat i d’humanitat. Altres Pares de l’Església després de Justí, continuaran aquesta mateixa reflexió, referint-la a la cultura pagana, i excloent-ne, això sí, les religions paganes i les seves mitologies, en les quals no trobaven cap valor.

No fa pas tants anys, a diferència del que pensava Justí, des del món cristià es considerava que les persones atees o agnòstiques no podien viure una vida amb sentit, perquè els mancava la fe, que nosaltres considerem que és el que dona el sentit de la vida. Ara, però, hem vist que sí, que és possible una vida amb sentit sense tenir fe. I que es pot viure pensant que amb la mort tot s’acaba sense necessitat de pensar que, per això, la vida és la “passió inútil” de què parlava Sartre o el “camí que no té mai tornada” de Salvador Espriu. Són moltes les persones, en efecte, que creuen que la vida són uns anys en aquest món que mereixen ser viscuts amb tota la intensitat possible, amb una vivència personal rica, amb una vivència col·lectiva també rica, i amb un gran i actiu desig de fer que aquesta riquesa de vida pugui ser fruïda per tothom. Aquestes persones creuen que això ja justifica el fet de viure, sense que calgui res més. Els creients, en canvi, creiem que, després d’una vida així viscuda, els no creients es trobaran, per a sorpresa seva, una vida encara més rica, la de Déu. Però no els retraurem pas que aquesta perspectiva no formi ara part de les seves vides... Ja s’ho trobaran, com acabo de dir, i segur que els agradarà.

I això no significa, esclar, que jo consideri que la fe sigui ja una cosa menys important, o fins i tot innecessària. No, no ho és de cap manera. Sinó que, al contrari, considero que aquesta manera de viure, si és viscuda des de la fe, si és viscuda amb Jesucrist, assoleix tot un altre sentit, molt més ple. Jesús acompanya la vida del creient, li dona força i energia, el sosté, i li fa viure ja ara, ni que sigui mig a les fosques, el terme de tot aquest camí, que és la plenitud de Déu.