Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ho sabem prou: encara que la festa de Nadal sigui molt més popular, la festa principal de l’any cristià és la Pasqua. A la Pasqua, en efecte, celebrem la vida nova de Jesús, que esdevé també vida nova nostra. Contemplem Jesús en la seva fidelitat a l’amor fins a la mort, i ens alegrem davant el fet que Déu converteix aquell fracàs de la creu en vida per a tothom i camí lluminós per a la plenitud humana.

I de fet, aquesta primacia és molt òbvia si ens mirem com van anar apareixent en la primera Església les diverses celebracions. Després de la celebració setmanal del diumenge, que apareix ja en les primeres comunitats, la primera celebració anual, que apareix al segle II, va ser la Vetlla Pasqual. La festa del Nadal, en canvi, no apareix documentada fins a un calendari de l’any 354. Però, de fet, de cara a la popularitat social, és evident que el Nadal surt amb un notable avantatge. I és que, així com el Nadal agafa com a data una celebració comuna a totes les civilitzacions, la del solstici d’hivern, quan el dia comença a vèncer la nit i la llum pren la davantera per davant de la foscor, en canvi, la Pasqua és la commemoració d’un fet històric que només afecta als creients en Jesús i que se celebra en l’aniversari de quan es va esdevenir: durant les festes de la Pasqua jueva.

Però, si mirem el contingut cristià d’aquestes dues celebracions, jo diria que la celebració del Nadal conté ja, en el seu sentit profund, tot el que celebrem a la Pasqua. I és que no podria ser d’una altra manera. Si Déu assumeix la condició humana, si Déu ve a viure la nostra vida, és per viure-la com el que ell és, plenitud d’amor i de vida. I per mostrar-nos així quina és la manera viure humanament plena, la manera de viure totalment realitzada. Però viure així comporta tot el que li va comportar a Jesús. Una vida humana plena, en aquest món tan trencat i adolorit, comporta necessàriament una actitud d’oposició al sistema d’aquest món en tots els seus nivells, i comporta fer prevaldre la vida i l’amor per davant de qualsevol amenaça que aquesta prevalença pugui comportar per al propi benestar i per a la pròpia tranquil·litat. Jesús ho va fer així, i va acabar clavat en una creu. Nadal inclou això. Nadal inclou la creu.

La creu és el final del Nadal de Jesús en aquest món. Però no és el final definitiu. I és que si qui viu d’aquesta manera fins a arribar a un final que segons els criteris d’aquest món és un total fracàs, resulta que és Déu mateix, el Déu que és tot vida i tot amor, aleshores la mort de Jesús no pot ser de cap manera el final de la seva història. L’amor tan ple que ell va viure no es pot quedar clavat a la creu. I això és el que Déu mostrarà ressuscitant-lo: que tota vida viscuda amb amor, per molt que sembli fracassar o per molt que sembli més feble i grisa del compte, està cridada a ser plena per sempre, com la de Jesús. I més encara: aquesta crida a ser plena per sempre no és una crida només per després de la mort, sinó que aquesta plenitud esperada és present a cada pas de la vida, si aquesta vida és viscuda en el camí que Jesús ha mostrat. Jesús va viure la plenitud de l’amor de Déu a cada pas de la seva existència, quan les coses li anaven bé i quan li anaven malament. Nosaltres, si anem per on va anar ell, també viurem ja aquesta plenitud. Petitona per ara, però plenitud.

L’evangeli de Joan ho explica molt bé: Aquell qui és la Paraula es va fer carn, i va venir a viure enmig nostre, i hem contemplat la seva glòria. En la carn, en aquesta cosa tan feble que som nosaltres i que Déu comparteix amb nosaltres, hem contemplat la seva glòria. En la carn, en la vida de Jesús que s’inicia per Nadal i que serà tota ella una mostra de com viure com a persones de manera plena i valuosa, i que serà també una mostra de com aquesta manera de viure no té en absolut l’èxit garantit, és on nosaltres podem veure la glòria de Déu. En la carn, i enlloc més. I això celebrem per Nadal: la vida sencera de Jesús, la vida plena de Déu en Jesús i en nosaltres.