La manera de viure dels no creients

Fa vuit dies, o sigui el diumenge just abans de començar la Quaresma, en sentir el tros del sermó de la muntanya que vam llegir a la missa vaig pensar que, realment, ha canviat notablement la percepció que actualment tenim sobre la manera de fer dels no creients respecte a la que veiem en aquest fragment evangèlic. Deia el text:

Ja sabeu que es va dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? (Mateu 5,43-47).

El missatge que ens vol transmetre Jesús amb aquestes paraules és prou clar. Però en el que jo voldria fixar-me és en això altre que he dit abans. I és que en aquest text queda molt evident la convicció que els que no viuen la fe en el Déu de Jesús, segur que no actuen segons els comportaments que ell demana als seus seguidors. El text dona per fet que un publicà només estima els qui l’estimen, i un pagà només saluda els seus germans. En definitiva, la idea és que un no creient no pot tenir la mena d’amor als altres que Jesús proposa.

Ara sabem, i hem vist prou, que això no és així. No sabem si a l’època de Jesús les coses realment anaven com aquest text pressuposa. En tot cas, el que sí que és cert és que l’estratificació social intocable d’aquelles societats no afavoria gens la mena de valors que Jesús volia transmetre, cosa que no treu que, també en aquestes societats, hi pogués haver persones amb prou sensibilitat com per mirar de viure amb criteris més dignes que els que eren habituals. Però, anessin com anessin llavors les coses, em sembla que sí que es pot dir que els valors del cristianisme (encara que no fossin tan practicats pels cristians com hauria estat desitjable) van ser un ferment i una empenta perquè els valors de tota la societat anessin evolucionant en la línia de l’evangeli, o sigui, en la línia del millor humanisme, ni que fos només en teoria. I que ho fessin, massa sovint, precisament en contra de l’Església, com em sembla que ja he comentat més d’un cop en aquesta pàgina.

Són molts, gràcies a Déu, els no creients que no estimen només els qui els estimen. Són molts els no creients que, davant un assassí, desitgen que aquella persona pugui rehabilitar-se, i no desitgen per a ell la pena de mort. I, per una altra banda, lamentablement, hi ha encara massa cristians que se senten més propers a demanar la pena de mort que a buscar la rehabilitació. Massa cristians que no s’ho creuen gaire, o gens, això d’estimar els enemics.

Les coses, gràcies a Déu, com dic, han canviat molt. I és que, com va assenyalar Jesús mateix, l’Esperit bufa allà on vol. Bufa més enllà dels àmbits eclesials.

I de fet, en això de trencar fronteres, voldria recordar unes frases de la primera carta de Joan que, si realment volen dir el que d’entrada sembla que diuen, desgavella bastant la línia fronterera entre creients i no creients: “Tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1 Joan 4,7b-8). És bastant possible que l’autor d’aquestes frases pensés el mateix que Jesús sobre els pagans i els publicans, i que per tant en la seva reflexió es referís només als membres de la comunitat, per dir-los que, si no estimaven, no es podien anomenar creients. Però jo crec que nosaltres ens la podem agafar com una reflexió sobre el conjunt dels éssers humans i afirmar que qualsevol persona que estima els altres ha nascut de Déu i, en el fons de si mateixa, el coneix.