Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els evangelis són un gènere literari peculiar que va néixer gràcies a l’enginy i la capacitat literària i narrativa de l’autor del que va ser escrit en primer lloc, que és el de Marc, que va redactar el seu llibre, segurament, entre els anys 65 i 70.

Fins a aquell moment, i en una civilització tan acostumada a la transmissió oral com era la d’aquelles èpoques, en què la gent s’aprenia històries de memòria i se les anaven explicant els uns als altres, els primers cristians s’aprenien i explicaven escenes diverses de la vida de Jesús: episodis curts que recollien un ensenyament, o un miracle, o qualsevol altre fet rellevant del Mestre, a més d’un relat una mica més llarg, que recollia la seva passió i mort.

Fins que va arribar un moment en què un d’aquells cristians, anomenat Marc, va considerar que totes aquelles històries que s’anaven transmetent de boca en boca fora bo de recollir-les en un llibret. I així ho va fer. Va pensar en un esquema bàsic de la vida de Jesús, i hi va anar incorporant les diverses històries, adaptant-les segons li semblava oportú perquè tinguessin unitat i coherència, i perquè fessin parar atenció en el conjunt del missatge tal com Marc l’entenia. Al final, hi va posar el relat de la passió i la mort, i l’anunci de la resurrecció. I, al començament, un títol: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. I així, la paraula “evangeli”, que en grec vol dir “bona nova”, “missatge joiós”, va passar a designar aquests llibres que recullen els fets i les paraules de Jesús. Se’n van escriure uns quants, de llibres d’aquests, d’entre els quals, en el decurs del temps, la comunitat creient en va considerar quatre com a fiables i assumibles per tots: a més del de Marc, els de Mateu i Lluc, que segueixen el mateix esquema de Marc ampliant-lo amb altres materials, i el de Joan, que segueix un esquema i uns criteris força diferents.

Doncs bé. Aquest origen dels evangelis ens permet una cosa força atípica però molt interessant: que es poden llegir de dues maneres, i que cada una d’aquestes dues maneres ens aporta una riquesa que va bé d’aprofitar.

La primera manera és llegir-los per peces. És la forma a la qual estem més acostumats, i és la que utilitzem a la litúrgia, o en un grup de revisió de vida, o en altres espais de reflexió cristiana, i consisteix a agafar una escena de l’evangeli, llegir-la i reflexionar-hi. Els evangelis, que com he dit estan formats a base d’aplegar aquestes peces que abans circulaven soltes, faciliten molt aquest tipus de lectura, ja que cada peça és perfectament comprensible per si mateixa, i ens transmet el seu missatge sense necessitat de saber què diu abans i què diu després.

Però hi ha també la segona manera, que utilitzem molt menys perquè exigeix una mica més d’esforç. Aquesta segona manera consisteix a llegir-se tot sencer un dels evangelis. Per fer-ho cal, òbviament, dedicar-hi més temps que el que es necessita per llegir-ne només una peça. Però aquest tipus de lectura ens ofereix un altre tipus de riquesa i de comprensió de Jesús que les peces soltes no ens poden oferir. Primer de tot, perquè així tenim una visió més completa del seu missatge, amb els seus múltiples aspectes i matisos. I segon, perquè cada evangelista, a l’hora de col·locar les peces prèvies dintre el seu esquema biogràfic, hi col·loca també els seus propis matisos, centres d’interès, adaptacions del material que li ha arribat a la realitat de la gent per a la qual escriu...

La conclusió és que val la pena utilitzar aquestes dues formes de lectura dels evangelis. O sigui, no quedar-se amb la lectura més habitual, per peces, sinó endinsar-se de tant en tant en la lectura sencera d’algun dels evangelis. Que, d’altra banda, no és tampoc que siguin gaire llargs.