Amb Llàtzer, el pobre

Fa tres setmanes, parlant de les exèquies, deia en aquesta pàgina que l’antífona final que el Ritual proposa per al comiat d’un difunt o difunta a mi m’agrada especialment. Diu així l’antífona: “Que els àngels t’acompanyin al paradís, que a la teva arribada et rebin els àngels i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Que el cor dels àngels t’aculli, i tinguis amb Llàtzer, el pobre, un repòs etern”.

Són unes paraules que adrecem a aquell germà o germana que ens han deixat, com desitjant-li, metafòricament, un bon viatge cap a la nova vida que enceta: “Que els àngels t’acompanyin al paradís...”. I desitjant-li alhora una bona rebuda en aquesta nova vida: “Que el cor dels àngels t’aculli...”. Té encant, sens dubte, aquesta manera d’acabar la trobada en què diem adeu als qui han mort. I ens deixa als qui hi participem un to d’esperança suau i reconfortant.

L’antífona és coneguda per les seves paraules inicials en llatí, In paradisum, i té, a més de la seva música original gregoriana, moltes altres versions de compositors diversos. El que no sabem és qui n’és l’autor, ni quan es va compondre. Devia ser, suposo, a l’Edat Mitjana.

A més de l’encant que té l’antífona en el seu conjunt, a mi el que més gràcia em fa, el que més m’atreu i m’agrada, és aquest esment concret de Llàtzer. El personatge emblemàtic que resumeix els companys i companyes que trobarem al cel és, segons aquest text, aquell pobre home que, d’acord amb el relat de Lluc 16,19-31, s’estava a la porta d’un ric que celebrava cada dia festes esplèndides i que mai no es va adonar que a l’entrada de casa seva hi havia pobres sense res per menjar i amb el cos fet malbé. Un pobre, això sí, que tenia nom, que es deia Llàtzer, mentre que el ric, segons el relat evangèlic, no en tenia.

Ja dic, m’agrada molt, això de que el referent de la vida nova de Déu sigui aquell pobre desgraciat. Bon ull, el que va tenir la pensada de referir-se a Llàtzer en una antífona com aquesta. Una esplèndida formulació de quina és la humanitat que Déu vol i estima.

I si em permeteu, acabo amb una maldat. I és que em pregunto si a tots aquests catòlics tan d’ordre i tan ben posats, amb tants diners a la butxaca, que es miren els pobres a una distància infinita, els farà gaire gràcia, quan es morin, sentir que la comunitat cristiana els desitja que vagin al cel a trobar-se amb Llàtzer.