El “justificant” bíblic de la guerra de Netanyahu

Llegeixo que Benjamin Netanyahu no és una persona gaire religiosa, però que li agrada buscar referències a la bíblia que donin suport a les seves actuacions. Una d’especialment utilitzada és la que es troba al primer llibre de Samuel, 15,2-3, i aquí us la transcric:

“Això diu el Senyor de l'univers (al rei Saül): Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel, quan pujava d'Egipte i no el deixaren passar. Ara, doncs, ataca'ls i consagra'ls a l'extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases."

Quin horror! Sí, és el programa de la guerra de Gaza, de la tragèdia de Gaza. Fa pensar, el procés d’Israel. Primer, esclaus a Egipte que aconsegueixen fugir i reconeixen en el seu alliberament l’obra de Déu. Després, la instal·lació en una terra i la creació d’un estat amb tots els mals usos de qualsevol estat, però uns mals usos que ells consideren beneïts per Déu. Després, la llarga època de vida “normal”, amb els profetes intentant fer recuperar el sentit primigeni d’aquell poble que Déu havia alliberat. Després, la dissolució a l’exili i el retorn centrat ja només en la solidesa religiosa i nacional, però sense institucions que li donessin estabilitat...

D’aquí en surt Jesús, que es col·loca en la línia dels profetes i duu el missatge profètic fins a les seves últimes conseqüències: el Déu que l’únic que demana és amor, i la superació dels límits nacionals per convidar qualsevol persona a apuntar-se a aquest amor i ser així membre, sense més condicions, d’un nou poble de Déu.

I d’aquí en surt també Benjamin Netanyahu, i el seu govern, i, lamentablement, també una part important de la població israeliana, que es col·loquen en la línia dels temps de les conquestes i de la formació de l’estat, i se senten cridats a destrossar qui sigui, convençuts que tenen la benedicció de Déu. Per a Netanyahu, la revelació de Déu a Israel va quedar aturada amb David i Salomó. Els profetes, per exemple, com si no haguessin existit.

Fa anys, no sé amb motiu de quin conflicte israeliano-palestí, algú va gosar escriure, en un diari israelià, una reflexió que més o menys anava per aquí: El nostre pare és Abraham, i Abraham va rebre de Déu la promesa d’una terra on establir-se. Però Abraham mai no va necessitar ni va buscar cap terra perquè era nòmada i anava d’un lloc a l’altre. La primera ocasió en què sentir la necessitat de tenir una terra va ser quan es va morir la seva dona Sara, per poder enterrar-la. I què va fer? Ocupar un terreny a la brava? Doncs no, el que va fer va ser, tal com explica el capítol 23 del llibre del Gènesi, comprar la cova de Macpelà a un hitita (amb un regateig oriental que mereix de ser llegit), i així va tenir un primer terreny en el que en el futur seria la terra d’Israel. I deia l’articulista: ¿I nosaltres, per què no imitem el nostre pare Abraham i negociem quina terra hem d’ocupar?

Hi ha una part, lamentablement minoritària, d’israelians que voldrien això, una negociació civilitzada per tenir tots, israelians i palestins, una terra en pau per a cadascú. Que Déu els beneeixi i els doni forces! ¿I què deuen pensar els jueus que viuen fora d’Israel? Crec que farien bé de tocar el crostó contundentment als Netanyahus i companyia, i obligar-los a civilitzar-se. Hi està en joc, també, evitar que l’antisemitisme es vagi estenent...

En tot cas, quin disbarat espiritual i social, haver castrat la bíblia d’aquesta manera!

El “justificant” bíblic de la guerra de Netanyahu

Llegeixo que Benjamin Netanyahu no és una persona gaire religiosa, però que li agrada buscar referències a la bíblia que donin suport a les seves actuacions. Una d’especialment utilitzada és la que es troba al primer llibre de Samuel, 15,2-3, i aquí us la transcric:

“Això diu el Senyor de l'univers (al rei Saül): Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel, quan pujava d'Egipte i no el deixaren passar. Ara, doncs, ataca'ls i consagra'ls a l'extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases."

Quin horror! Sí, és el programa de la guerra de Gaza, de la tragèdia de Gaza. Fa pensar, el procés d’Israel. Primer, esclaus a Egipte que aconsegueixen fugir i reconeixen en el seu alliberament l’obra de Déu. Després, la instal·lació en una terra i la creació d’un estat amb tots els mals usos de qualsevol estat, però uns mals usos que ells consideren beneïts per Déu. Després, la llarga època de vida “normal”, amb els profetes intentant fer recuperar el sentit primigeni d’aquell poble que Déu havia alliberat. Després, la dissolució a l’exili i el retorn centrat ja només en la solidesa religiosa i nacional, però sense institucions que li donessin estabilitat...

D’aquí en surt Jesús, que es col·loca en la línia dels profetes i duu el missatge profètic fins a les seves últimes conseqüències: el Déu que l’únic que demana és amor, i la superació dels límits nacionals per convidar qualsevol persona a apuntar-se a aquest amor i ser així membre, sense més condicions, d’un nou poble de Déu.

I d’aquí en surt també Benjamin Netanyahu, i el seu govern, i, lamentablement, també una part important de la població israeliana, que es col·loquen en la línia dels temps de les conquestes i de la formació de l’estat, i se senten cridats a destrossar qui sigui, convençuts que tenen la benedicció de Déu. Per a Netanyahu, la revelació de Déu a Israel va quedar aturada amb David i Salomó. Els profetes, per exemple, com si no haguessin existit.

Fa anys, no sé amb motiu de quin conflicte israeliano-palestí, algú va gosar escriure, en un diari israelià, una reflexió que més o menys anava per aquí: El nostre pare és Abraham, i Abraham va rebre de Déu la promesa d’una terra on establir-se. Però Abraham mai no va necessitar ni va buscar cap terra perquè era nòmada i anava d’un lloc a l’altre. La primera ocasió en què sentir la necessitat de tenir una terra va ser quan es va morir la seva dona Sara, per poder enterrar-la. I què va fer? Ocupar un terreny a la brava? Doncs no, el que va fer va ser, tal com explica el capítol 23 del llibre del Gènesi, comprar la cova de Macpelà a un hitita (amb un regateig oriental que mereix de ser llegit), i així va tenir un primer terreny en el que en el futur seria la terra d’Israel. I deia l’articulista: ¿I nosaltres, per què no imitem el nostre pare Abraham i negociem quina terra hem d’ocupar?

Hi ha una part, lamentablement minoritària, d’israelians que voldrien això, una negociació civilitzada per tenir tots, israelians i palestins, una terra en pau per a cadascú. Que Déu els beneeixi i els doni forces! ¿I què deuen pensar els jueus que viuen fora d’Israel? Crec que farien bé de tocar el crostó contundentment als Netanyahus i companyia, i obligar-los a civilitzar-se. Hi està en joc, també, evitar que l’antisemitisme es vagi estenent...

En tot cas, quin disbarat espiritual i social, haver castrat la bíblia d’aquesta manera!

El “justificant” bíblic de la guerra de Netanyahu

Llegeixo que Benjamin Netanyahu no és una persona gaire religiosa, però que li agrada buscar referències a la bíblia que donin suport a les seves actuacions. Una d’especialment utilitzada és la que es troba al primer llibre de Samuel, 15,2-3, i aquí us la transcric:

“Això diu el Senyor de l'univers (al rei Saül): Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel, quan pujava d'Egipte i no el deixaren passar. Ara, doncs, ataca'ls i consagra'ls a l'extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases."

Quin horror! Sí, és el programa de la guerra de Gaza, de la tragèdia de Gaza. Fa pensar, el procés d’Israel. Primer, esclaus a Egipte que aconsegueixen fugir i reconeixen en el seu alliberament l’obra de Déu. Després, la instal·lació en una terra i la creació d’un estat amb tots els mals usos de qualsevol estat, però uns mals usos que ells consideren beneïts per Déu. Després, la llarga època de vida “normal”, amb els profetes intentant fer recuperar el sentit primigeni d’aquell poble que Déu havia alliberat. Després, la dissolució a l’exili i el retorn centrat ja només en la solidesa religiosa i nacional, però sense institucions que li donessin estabilitat...

D’aquí en surt Jesús, que es col·loca en la línia dels profetes i duu el missatge profètic fins a les seves últimes conseqüències: el Déu que l’únic que demana és amor, i la superació dels límits nacionals per convidar qualsevol persona a apuntar-se a aquest amor i ser així membre, sense més condicions, d’un nou poble de Déu.

I d’aquí en surt també Benjamin Netanyahu, i el seu govern, i, lamentablement, també una part important de la població israeliana, que es col·loquen en la línia dels temps de les conquestes i de la formació de l’estat, i se senten cridats a destrossar qui sigui, convençuts que tenen la benedicció de Déu. Per a Netanyahu, la revelació de Déu a Israel va quedar aturada amb David i Salomó. Els profetes, per exemple, com si no haguessin existit.

Fa anys, no sé amb motiu de quin conflicte israeliano-palestí, algú va gosar escriure, en un diari israelià, una reflexió que més o menys anava per aquí: El nostre pare és Abraham, i Abraham va rebre de Déu la promesa d’una terra on establir-se. Però Abraham mai no va necessitar ni va buscar cap terra perquè era nòmada i anava d’un lloc a l’altre. La primera ocasió en què sentir la necessitat de tenir una terra va ser quan es va morir la seva dona Sara, per poder enterrar-la. I què va fer? Ocupar un terreny a la brava? Doncs no, el que va fer va ser, tal com explica el capítol 23 del llibre del Gènesi, comprar la cova de Macpelà a un hitita (amb un regateig oriental que mereix de ser llegit), i així va tenir un primer terreny en el que en el futur seria la terra d’Israel. I deia l’articulista: ¿I nosaltres, per què no imitem el nostre pare Abraham i negociem quina terra hem d’ocupar?

Hi ha una part, lamentablement minoritària, d’israelians que voldrien això, una negociació civilitzada per tenir tots, israelians i palestins, una terra en pau per a cadascú. Que Déu els beneeixi i els doni forces! ¿I què deuen pensar els jueus que viuen fora d’Israel? Crec que farien bé de tocar el crostó contundentment als Netanyahus i companyia, i obligar-los a civilitzar-se. Hi està en joc, també, evitar que l’antisemitisme es vagi estenent...

En tot cas, quin disbarat espiritual i social, haver castrat la bíblia d’aquesta manera!

El “justificant” bíblic de la guerra de Netanyahu

Llegeixo que Benjamin Netanyahu no és una persona gaire religiosa, però que li agrada buscar referències a la bíblia que donin suport a les seves actuacions. Una d’especialment utilitzada és la que es troba al primer llibre de Samuel, 15,2-3, i aquí us la transcric:

“Això diu el Senyor de l'univers (al rei Saül): Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel, quan pujava d'Egipte i no el deixaren passar. Ara, doncs, ataca'ls i consagra'ls a l'extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases."

Quin horror! Sí, és el programa de la guerra de Gaza, de la tragèdia de Gaza. Fa pensar, el procés d’Israel. Primer, esclaus a Egipte que aconsegueixen fugir i reconeixen en el seu alliberament l’obra de Déu. Després, la instal·lació en una terra i la creació d’un estat amb tots els mals usos de qualsevol estat, però uns mals usos que ells consideren beneïts per Déu. Després, la llarga època de vida “normal”, amb els profetes intentant fer recuperar el sentit primigeni d’aquell poble que Déu havia alliberat. Després, la dissolució a l’exili i el retorn centrat ja només en la solidesa religiosa i nacional, però sense institucions que li donessin estabilitat...

D’aquí en surt Jesús, que es col·loca en la línia dels profetes i duu el missatge profètic fins a les seves últimes conseqüències: el Déu que l’únic que demana és amor, i la superació dels límits nacionals per convidar qualsevol persona a apuntar-se a aquest amor i ser així membre, sense més condicions, d’un nou poble de Déu.

I d’aquí en surt també Benjamin Netanyahu, i el seu govern, i, lamentablement, també una part important de la població israeliana, que es col·loquen en la línia dels temps de les conquestes i de la formació de l’estat, i se senten cridats a destrossar qui sigui, convençuts que tenen la benedicció de Déu. Per a Netanyahu, la revelació de Déu a Israel va quedar aturada amb David i Salomó. Els profetes, per exemple, com si no haguessin existit.

Fa anys, no sé amb motiu de quin conflicte israeliano-palestí, algú va gosar escriure, en un diari israelià, una reflexió que més o menys anava per aquí: El nostre pare és Abraham, i Abraham va rebre de Déu la promesa d’una terra on establir-se. Però Abraham mai no va necessitar ni va buscar cap terra perquè era nòmada i anava d’un lloc a l’altre. La primera ocasió en què sentir la necessitat de tenir una terra va ser quan es va morir la seva dona Sara, per poder enterrar-la. I què va fer? Ocupar un terreny a la brava? Doncs no, el que va fer va ser, tal com explica el capítol 23 del llibre del Gènesi, comprar la cova de Macpelà a un hitita (amb un regateig oriental que mereix de ser llegit), i així va tenir un primer terreny en el que en el futur seria la terra d’Israel. I deia l’articulista: ¿I nosaltres, per què no imitem el nostre pare Abraham i negociem quina terra hem d’ocupar?

Hi ha una part, lamentablement minoritària, d’israelians que voldrien això, una negociació civilitzada per tenir tots, israelians i palestins, una terra en pau per a cadascú. Que Déu els beneeixi i els doni forces! ¿I què deuen pensar els jueus que viuen fora d’Israel? Crec que farien bé de tocar el crostó contundentment als Netanyahus i companyia, i obligar-los a civilitzar-se. Hi està en joc, també, evitar que l’antisemitisme es vagi estenent...

En tot cas, quin disbarat espiritual i social, haver castrat la bíblia d’aquesta manera!

El “justificant” bíblic de la guerra de Netanyahu

Llegeixo que Benjamin Netanyahu no és una persona gaire religiosa, però que li agrada buscar referències a la bíblia que donin suport a les seves actuacions. Una d’especialment utilitzada és la que es troba al primer llibre de Samuel, 15,2-3, i aquí us la transcric:

“Això diu el Senyor de l'univers (al rei Saül): Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel, quan pujava d'Egipte i no el deixaren passar. Ara, doncs, ataca'ls i consagra'ls a l'extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases."

Quin horror! Sí, és el programa de la guerra de Gaza, de la tragèdia de Gaza. Fa pensar, el procés d’Israel. Primer, esclaus a Egipte que aconsegueixen fugir i reconeixen en el seu alliberament l’obra de Déu. Després, la instal·lació en una terra i la creació d’un estat amb tots els mals usos de qualsevol estat, però uns mals usos que ells consideren beneïts per Déu. Després, la llarga època de vida “normal”, amb els profetes intentant fer recuperar el sentit primigeni d’aquell poble que Déu havia alliberat. Després, la dissolució a l’exili i el retorn centrat ja només en la solidesa religiosa i nacional, però sense institucions que li donessin estabilitat...

D’aquí en surt Jesús, que es col·loca en la línia dels profetes i duu el missatge profètic fins a les seves últimes conseqüències: el Déu que l’únic que demana és amor, i la superació dels límits nacionals per convidar qualsevol persona a apuntar-se a aquest amor i ser així membre, sense més condicions, d’un nou poble de Déu.

I d’aquí en surt també Benjamin Netanyahu, i el seu govern, i, lamentablement, també una part important de la població israeliana, que es col·loquen en la línia dels temps de les conquestes i de la formació de l’estat, i se senten cridats a destrossar qui sigui, convençuts que tenen la benedicció de Déu. Per a Netanyahu, la revelació de Déu a Israel va quedar aturada amb David i Salomó. Els profetes, per exemple, com si no haguessin existit.

Fa anys, no sé amb motiu de quin conflicte israeliano-palestí, algú va gosar escriure, en un diari israelià, una reflexió que més o menys anava per aquí: El nostre pare és Abraham, i Abraham va rebre de Déu la promesa d’una terra on establir-se. Però Abraham mai no va necessitar ni va buscar cap terra perquè era nòmada i anava d’un lloc a l’altre. La primera ocasió en què sentir la necessitat de tenir una terra va ser quan es va morir la seva dona Sara, per poder enterrar-la. I què va fer? Ocupar un terreny a la brava? Doncs no, el que va fer va ser, tal com explica el capítol 23 del llibre del Gènesi, comprar la cova de Macpelà a un hitita (amb un regateig oriental que mereix de ser llegit), i així va tenir un primer terreny en el que en el futur seria la terra d’Israel. I deia l’articulista: ¿I nosaltres, per què no imitem el nostre pare Abraham i negociem quina terra hem d’ocupar?

Hi ha una part, lamentablement minoritària, d’israelians que voldrien això, una negociació civilitzada per tenir tots, israelians i palestins, una terra en pau per a cadascú. Que Déu els beneeixi i els doni forces! ¿I què deuen pensar els jueus que viuen fora d’Israel? Crec que farien bé de tocar el crostó contundentment als Netanyahus i companyia, i obligar-los a civilitzar-se. Hi està en joc, també, evitar que l’antisemitisme es vagi estenent...

En tot cas, quin disbarat espiritual i social, haver castrat la bíblia d’aquesta manera!