El primer diumenge d’aquest setembre, ara fa tres setmanes, vam sentir a missa un d’aquells missatges de Jesús que resulten inquietants i que reclamen explicacions. Era aquell text que es troba a l’evangeli de Lluc 14,26 i que diu: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.
D’entrada, agafant el sentit més directe del text, un podria pensar: “Doncs quines pretensions que té Jesús!”. I també: “Però quin egoisme, i que poc s’adiu això amb la seva crida a no buscar ser els primers!”. I encara podria ser pitjor la reacció si anem al text original, que algunes traduccions actuals mantenen tal qual i que literalment diu: “Si algú vol venir amb mi i no odia el pare i la mare... no pot ser deixeble meu”.
De fet, això del text original forma part de la manera semítica d’expressar-se, que porta les coses a l’exageració: el que pretén aquesta exageració és dir que entre els dos pols, el del seguiment de Jesús i els dels afectes familiars o l’afecte a la pròpia vida, això segon, els afectes, han de quedar clarament deixats de banda si cal, i donar total prioritat al seguiment de Jesús. Però vaja, tot i que això de l’odi sigui una exageració del llenguatge, la pretensió de Jesús continua sent inquietant...
Però... ¿què vol dir Jesús amb aquest missatge? La forma original d’expressar-se ja he assenyalat que és exagerada, però la traducció catalana, que suavitza l’exageració, tampoc no resulta gens fàcil de pair. Jo crec que el que vol dir Jesús es podria formular així: “Si algú vol seguir-me i no està disposat a assumir que aquest seguiment ha de passar per davant del pare i la mare, de l’esposa i els fills, dels germans i les germanes, i fins i tot de la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.
Em sembla que així queda més clar, i alhora queda també molt clar que Jesús és exigent. No és un problema d’estimar més o menys. Del que es tracta és de que Jesús afirma que els qui vulguin anar amb ell han de tenir clar que la cosa prioritària, per damunt de qualsevol altra, han de ser els criteris de vida que ell proposa, els criteris de l’Evangeli.
I que això afecta tots els àmbits de la vida, fins i tot els que toquen fibres més sensibles. La família, per exemple. La família ens l’estimem molt, i ens l’hem d’estimar molt. Però, segons Jesús, no pot ser que visquem tancats a satisfer els interessos familiars com la prioritat fonamental que passi per damunt de tot. No pot ser que una família tingui com a interès principal el seu benestar, i no pensi que allò que té ho ha de compartir. I no es pot educar els fills de manera que tinguin sempre tot el que vulguin, i sense ensenyar-los que un creient, i qualsevol persona digna, han de tenir els ulls oberts a la situació dels altres, i a la realitat del món, amb esperit de recerca de l’equitat i la justícia, i amb la inquietud de fer el possible perquè ningú no quedi exclòs dels béns que Déu ens ha posat a les mans perquè arribin a tothom. Això és, em sembla, assumir que el seguiment de Jesús afecta totes les realitats de l’existència. I com la família, qualsevol altra realitat que puguem tenir la temptació de prioritzar sense confrontar aquesta priorització amb el missatge de Jesús.
I afecta també, diu Jesús finalment, a “la pròpia vida”. No podem viure tenint com a objectiu bàsic el propi benestar, o el propi creixement professional, o el propi èxit social, o la pròpia riquesa, i buscar això al preu que sigui. Qui actua així no pot ser seguidor de Jesús. I fins i tot pot haver-hi situacions en què posar el seguiment de Jesús per damunt de la pròpia vida pot portar a l’extrem de perdre-la!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.