L'impossible sistema de nomenament de bisbes

El nomenament de l’abat de Poblet, Octavi Vilà, com a nou bisbe de Girona, és una bona notícia. O sigui que alegrem-nos-en. Però, un cop alegrats, farem bé de reflexionar una mica. ¿Quin procés deuen haver seguit per arribar a aquest nomenament? Dos anys han calgut! No es pot tenir una diòcesi així aturada tant de temps. És un nou exemple d’una cosa òbvia: que el sistema actual de nomenament de bisbes no funciona. I, si m’ho permeteu, goso afegir que cap organització, o cap empresa, podria funcionar amb un sistema de selecció dels seus quadres intermedis com el que té l’Església catòlica. S’enfonsaria.

La cosa va així. A cada país hi ha un nunci, nomenat pel papa (o més aviat pels responsables de la Secretaria d’Estat), que fa les funcions d’ambaixador de l’estat del Vaticà davant cada govern. Aquests funcionaris, que són ordenats bisbes, estudien les matèries que seran adequades per a aquesta funció d’ambaixadors a l’anomenada Acadèmia Eclesiàstica Pontifícia.

Però el cas és que, a més d’això, a partir de Pau VI, als nuncis se’ls encomana també coordinar el sistema de selecció de persones per cobrir les vacants episcopals que es vagin produint. Aquesta selecció té un primer moment que és recollir totes les informacions i propostes que els diversos bisbes, les províncies eclesiàstiques o les conferències episcopals envien periòdicament a Roma, al Dicasteri de Bisbes. Tenint aquestes informacions i propostes, el nunci fa les seves consultes: als bisbes de l’entorn, a alguns capellans de la diòcesi, també a alguns laics... i amb tot això, i segons el seu lliure criteri (que, per tant, pot no coincidir amb cap de les propostes rebudes o no tenir res a veure amb les consultes fetes) elabora una terna de noms, amb els seus corresponents dossiers explicant els perquès de la seva tria, i els envia al Dicasteri. Allà, els membres d’aquest organisme, que són majoritàriament bisbes d’arreu del món (d’Espanya n’hi ha tres: Omella de Barcelona, Cobo de Madrid i Satué de Terol), es miren els dossiers, els debaten, i trien un nom, que presenten al papa, el qual, si li sembla correcte, el designa. Evidentment, el papa pot triar-ne un de diferent, o intervenir-hi de qualsevol altra manera que consideri oportuna. També pot passar, i passa, que alguns bisbes amb especial influència actuïn per fer que el nunci incorpori determinats noms a les ternes, encara que potser a ell (al nunci, vull dir) no li facin gaire gràcia. També pot passar que, al final del procés, els bisbes del Dicasteri tombin la terna del nunci. O pot passar que un cop triat el candidat, aquest no accepti el nomenament. Si passa alguna d’aquestes dues darreres coses, doncs tornem a començar.

He dit al principi que cap organització o empresa podria tirar endavant amb un sistema així. I l’Església, de fet, tampoc. Fixem-nos-hi. El nunci de la Santa Seu a Espanya és l’arquebisbe Bernardito Auza, filipí de 65 anys, que ha estat a diverses destinacions arreu del món abans d’arribar a Espanya. Doncs bé. El nunci Auza, com és natural, no tenia quan el van nomenar cap coneixement de la realitat eclesial espanyola, ni tampoc de la realitat social i cultural. Li devien donar, suposo, uns amplis informes (més o menys ben fets) sobre aquestes realitats perquè se’ls estudiés. D’altra banda, no consta tampoc que en els seus estudis a la Pontifícia Acadèmia Eclesiàstica hi hagués alguns estudis pastorals que li fornissin criteris per a la tria de futurs bisbes, perquè allà el que s’estudia són temes centrats en les tasques diplomàtiques. Potser li van donar algunes instruccions concretes sobre tal i tal altra cosa. I amb aquest pobre bagatge, a ell li toca buscar bisbes. Com és obvi, no té les antenes necessàries per captar la gent que pugui ser útil per a l’episcopat, i per a l’episcopat d’un lloc o d’un altre, i, a més, els criteris amb què es mou són els seus propis, els que ell s’ha anat formant amb les influències rebudes al llarg dels anys. Per tant, és clar que per moure’s en el complex camp de la vida eclesial a Espanya, amb les seves immenses varietats a tots nivells, s’haurà de refiar bastant de les persones amb qui més sintonitzi, que vés a saber quines seran. A mi em semblaria un miracle, si el resultat de tot plegat pogués ser gaire encertat...

I una pregunta. Quan el nunci envia els dossiers de la terna que ha triat, ¿aquests dossiers se’ls miren, els cardenals i bisbes del Dicasteri? ¿Tenen temps? Perquè, si volen transmetre bé la realitat i el seu context, deuen haver de ser llarguíssims, no?

Estic parlant de l’eficàcia i l’encert del sistema, no de la democràcia i la participació del Poble de Déu. I la meva conclusió serà també sobre el tema de l’eficàcia i l’encert, no sobre l’altra part del problema. I la conclusió és: per triar uns bisbes adequats, ¿no seria molt més eficaç, i ràpid, crear un comitè de tres bisbes del país i que ells triïn els candidats a bisbe? Com a coneixedors del país i de la gent, amb una tarda de trucades podrien tenir ja uns quants candidats, no? I després, parlar-ne i garbellar-los. I després, si es vol, que hi facin un cert control des de Roma. Estalviaríem molta complicació inútil, i segur que les tries serien millors.