Aquesta setmana passada s’ha signat finalment la confluència en una única candidatura de tots els partits i grups a l’esquerra dels socialistes, i me n’he alegrat molt, malgrat totes les tensions de la negociació.
Aquest dissabte es constituiran els nous ajuntaments i s’iniciarà una nova legislatura municipal, de continuïtat o de canvi segons els casos.
I abans d’un mes i mig anirem a votar a les eleccions generals, esperant, almenys jo, que Espanya no se’n vagi cap a la dreta i l’extrema dreta.
Enmig d’aquest xup-xup, a mi el que em ve al cap és, primer de tot, el desig que els nostres dirigents polítics es moguin sobretot per la recerca del bé comú, i en especial pel bé dels qui estan més avall en l’escala social. Sí, és molt elemental això, però és l’única cosa que dona sentit, em sembla, a la tasca política. Per a qualsevol persona honesta i, més encara, per a qualsevol persona cristiana.
Però juntament amb això hi ha una altra cosa que també em sembla especialment important. I és que els nostres polítics farien bé de frenar de tant en tant i posar-se a pensar sobre el que significa aquest bé comú per a tots. Que no funcionin ficats sempre dintre una roda que no para. I, alhora, que parlin entre ells, que comparteixin idees, preocupacions, desigs, plantejaments grans o petits... que tinguin ganes d’aprendre dels altres... I que tot això ho facin amb els companys de partit o de grup, però no només amb ells, sinó també amb els dels altres partits o grups. Per exemple, a mi m’agradaria que de tant en tant el Pedro Sánchez quedés per fer un cafè amb el Núñez Feijóo, i que el Pere Aragonès també ho fes amb el Salvador Illa, i que, al meu poble, l’alcalde ho fes també amb la cap de l’oposició.
En fi, ja ho veieu, il·lusions.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.