Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

El meu propòsit era no tornar a engegar aquesta pàgina fins al setembre, però la situació política espanyola m’ha fet venir ganes d’escriure. No amb la vana il·lusió que serveixi per alguna cosa, però sí almenys per quedar jo més descansat.

Comparteixo amb Pedro Sánchez una mania considerable al Pablo Iglesias. Pablo Iglesias té dos problemes, diria: un, que es creu el portador dogmàtic de les essències de la veritable esquerra, amb dret, per tant, a vigilar les actuacions de tothom; i dos, que té una tendència irrefrenable a l’exhibicionisme i una incapacitat congènita per a la discreció. I és clar, amb un personatge així és molt difícil treballar-hi.

Però, en contrapartida, Pedro Sánchez té també dos problemes, segurament menys greus però també nocius. Un, la seva altivesa i la seva actitud de perdonavides disposat a ensinistrar tothom; i dos, el seu tacticisme irresponsable, que potser entusiasma als hooligans socialistes, però que als ciutadans d’esquerres de bona fe que el que volem és un bon govern per a Espanya ens deixa totalment aplanats.

Jo crec que la pilota està ara a la teulada del Pedro Sánchez, i que té davant seu una magnífica oportunitat de mostrar-se com un veritable governant i un veritable estadista. La seva capacitat per afrontar riscos i guanyar-los, tants cops demostrada, ara s’hauria d’aplicar al que realment Espanya necessita i que els ja esmentats ciutadans d’esquerres de bona fe tenim dret a exigir-li. Com escriu avui al Periódico la Rosa Paz: “¿Estaran disposats el PSOE i Podem a engegar en orris les il·lusions dels seus votants?”

La pilota, com he dit, està a la teulada de Pedro Sánchez. Pablo Iglesias crec que ja no dona per més. En canvi, Sánchez té tots els ressorts del poder per poder gestionar les situacions. Per això, jo li demanaria a Pedro Sánchez que digués que sí a l’última proposta de Pablo Iglesias: govern de coalició amb una vicepresidència i tres ministeris per a ells.

I llavors vindria la gran oportunitat de què he parlat. Pedro Sánchez hauria de demostrar, i estic convençut que si vol està en condicions de fer-ho, la seva capacitat de gestionar aquesta complicada combinació. Per exemple, jo, en el seu cas, convocaria un cop per setmana un sopar d’ell amb les dues vicepresidentes, Carmen Calvo i Irene Montero. I si Irene Montero considera que estaria massa sola, que s’hi afegeixi un altre dels ministres de Podem. I, en aquest sopar, parlar de tot, de com funcionen les coses, de les avinences i desavinences, i anar creant el clima necessari perquè el govern sigui un govern de coalició i no una coalició de dos governs. ¿Que és difícil? Doncs sí. ¿Que no és segur que tothom actuï de bona fe? Doncs també. Però aquest, vist el panorama, és el futur. O sigui que Pedro Sánchez té l’oportunitat històrica d’obrir el camí del futur a Espanya. Perquè si no, ¿quina altra possibilitat hi ha?