La formació de l’any litúrgic

Demà passat és Dimecres de Cendra, el dia en què iniciem el cicle litúrgic central de l’any cristià, la Quaresma-Pasqua. És la celebració de l’esdeveniment d’on neix la nostra fe, la resurrecció de Jesucrist, per a la qual ens preparem durant quaranta dies, la Quaresma, i rememorem durant cinquanta dies més, el Temps Pasqual o Cinquantena Pasqual, que s’acaba per la Pentecosta.

Avui, en aquest article, voldria fixar-me en el procés que es va seguir per organitzar l’any litúrgic tal com ara el tenim. I és que l’any litúrgic no es va crear des del primer moment, i conèixer el procés que va seguir sens dubte que serveix per veure quines són les seves prioritats.

Durant el primer segle de la vida de l’Església els cristians i cristianes tenien una única celebració: la trobada de cada diumenge per celebrar l’eucaristia. La celebraven habitualment el dissabte al vespre, perquè el diumenge no era festiu i, segons la manera d’entendre el calendari en aquella època, els dies començaven el vespre anterior. En aquella trobada setmanal renovaven el gest de Jesús en el darrer sopar en memòria de la seva mort i resurrecció, escoltaven els ensenyaments de la fe, i compartien la vida.

Va ser a principis del segle II quan en algunes comunitats cristianes van començar a celebrar, en el dies de la Pasqua jueva, l’aniversari de la mort i la resurrecció de Jesús, que s’havia esdevingut, precisament, durant les festes pasquals dels jueus. La celebració consistia en una vetlla de lectures, salms, pregàries, celebració de l’eucaristia i un àpat fraternal per acabar. Aquesta vetlla era preparada amb dos dies (o més) de dejuni. Aquest costum va començar a estendre’s per tota l’Església, i així va néixer la celebració de la Vetlla Pasqual. Noteu que no hi ha cap celebració específica de la mort de Jesús, i menys encara del darrer sopar. I és que el que els interessava a aquells primers cristians no era rememorar la vida de Jesús, sinó reviure la vida nova que havien rebut d’ell.

Ben aviat, però, la celebració de la Vetlla Pasqual els va semblar poca cosa. I el que van fer, en aquell mateix segle II, va ser allargar-la. Concretament, allargar-la cinquanta dies, que en la numerologia jueva volia dir la màxima plenitud: el nombre 7, per als jueus, volia dir plenitud; 7 per 7, que és 49, vol dir la plenitud de la plenitud; i si a més a més n’hi afegim 1 i fem 50, ja és el màxim dels màxims. Seran cinquanta dies de celebració del Senyor ressuscitat, que seran viscuts com un llarg i festiu diumenge, i que s’acabarà en el dia anomenat “pentekostós”, que en grec vol dir cinquantè. Aquest dia, llavors, només celebrava el final del temps de Pasqua; serà més endavant que prendrà el sentit de celebració del do de l’Esperit Sant.

Aquestes seran les celebracions que es mantindran durant el temps de les persecucions. I no serà fins al segle IV, quan l’Església ja sigui legal, que aniran apareixent les altres celebracions litúrgiques.

Serà durant el segle IV, en efecte, quan s’introduirà un temps de preparació de la Pasqua que s’anomenarà Quaresma, que durarà 40 dies en memòria dels 40 dies d’estada de Jesús al desert i dels 40 anys de travessia del poble d’Israel fins a arribar a la terra promesa. Serà també durant el segle IV quan els cristians de Jerusalem començaran a visitar, entorn de la Pasqua, els llocs on Jesús havia viscut els seus darrers dies: el lloc de la seva mort, el lloc del seu darrer sopar, el lloc de l’entrada triomfal a Jerusalem... i d’aquí naixeran el Divendres Sant, el Dijous Sant, el Diumenge de Rams. També, s’incorporaran en el segle IV les celebracions de l’Ascensió i la vinguda de l’Esperit Sant per la Pentecosta, com a cloenda del Temps Pasqual. I serà encara en el mateix segle IV on naixerà la primera celebració fora del cicle pasqual: la festa del naixement de Jesús, que es col·locarà el 25 de desembre, i servirà per defensar davant els arrians la divinitat de Jesús, i davant els pagans, que aquells dies celebraven el naixement del Sol, que el Déu veritable no és el Sol, sinó el Déu que s’ha fet home en Jesús. Això serà a Roma. I mentrestant, a l’Orient començaran a celebrar una festa de sentit semblant, l’Epìfania, que se situarà el 6 de gener. Després, totes dues festes passaran a celebrar-se tant a Orient com a Occident.

Finalment, serà ja un parell de segles més tard, al segle VI, que s’incorporarà al calendari un temps de preparació per al Nadal, que inclourà també l’expectació per la vinguda del Senyor al final dels temps: serà el temps d’Advent. I igualment, serà llavors que naixerà la celebració de demà passat: com que els diumenges no podien ser dies penitencials i es volien assegurar 40 dies exactes de penitència, s’avançarà l’inici de la Quaresma al dimecres abans del primer diumenge, que s’anomenarà Dimecres de Cendra.