Fa més feliç donar que rebre

Aquesta frase del títol es pot considerar ben bé un lema contracultural. La frase és de Jesús, però no es troba en cap dels quatre evangelis, sinó que sant Pau la cita com a conclusió del discurs de comiat que va adreçar als dirigents de l’Església d’Efes, i ho fa afirmant això: que és una frase de Jesús. La trobareu als Fets dels Apòstols 20,35.

I sí. Més enllà de la conyeta que s’hi pot fer dient que aquest podria ser el lema dels boxejadors, la frase és realment una proclamació contracultural. Perquè, d’entrada, la tendència humana afavoreix més aviat les ganes de tenir, a tots nivells, com més coses millor, i de pensar que com més coses tinguem, més feliços serem. O sigui que res de donar, sinó al contrari: mirar de rebre al màxim. Donar, si de cas, als familiars i gent propera, preveient que ells també, a canvi, ens donaran coses. Però donar gratuïtament, segons aquesta manera de veure, ¿quin sentit pot tenir?

Afortunadament, gràcies a la fe cristiana, i, més enllà de la fe, gràcies a l’indubtable progrés de la consciència humanista, som molts els que hem anat descobrint uns altres impulsos vitals que ens fan sentir que la millor manera de ser persona no és aquesta del mirar només per un mateix o pels qui tenim a l’entorn. Uns impulsos vitals que fan experimentar la sensació de satisfacció i felicitat que un aconsegueix quan ajuda un altre en la seva necessitat, o quan contribueix, aportant el seu esforç, a fer que els que estan constrets a viure en condicions poc dignes puguin viure millor. Uns impulsos vitals que porten a persones que tenen una vida tranquil·la i amb les necessitats cobertes a deixar aquesta tranquil·litat i dedicar-se a tasques diverses de servei, a vegades dures, aquí o a l’altra punta de món. Uns impulsos vitals que porten alguns a posar en greu risc la seva vida per una causa valuosa que creuen que farà bé als altres i per la qual estan disposats a donar allò de més important que tenen, la vida mateixa. I incloent, sí, en aquesta darrera categoria, Jesús mateix.

Sí, Jesús va ser feliç donant la vida a la creu, i els que arrisquen la seva vida per causes valuoses també són feliços. Han configurat el seu esperit d’una manera que, en aquesta entrega, hi troben una gratificació profundíssima, al fons del cor, superior al dolor i la mort. I als que no arriben a aquest nivell, però emprenen accions difícils que comporten entrega i donació, d’alguna manera, de si mateixos, també. Aquí hi deuen entrar, certament, tendències personals. Vull dir que hi ha persones més proclius a posar tot el cor en una causa i a trobar fortes gratificacions a assumir riscos per aquella causa, i altres que no tant. De manera que, en aquestes qüestions, no es possible establir comportaments estàndard.

Però en tot cas, tots plegats, si ens hem fet nostra aquesta consigna de Jesús i mirem de viure segons ella al nostre nivell i sense escaquejar-nos amb excuses, és perquè, realment, hem reformat i remodelat la manera de veure les coses més instintiva i primària, i hem anat descobrint dins nostre, amb l’ajuda de tantes bones influències que hi han contribuït i a les quals hem deixat penetrar en el nostre cor, que viure amb disposició a donar i a donar-nos ens realitza més com a éssers humans complets que no pas al contrari.

Malgrat que això sigui, com he dit abans, contracultural. I és que, a més del fet que l’instint primari porta a buscar-se un mateix, la proposta de Jesús és, també, contrària a les invitacions que per totes bandes rebem del sistema d’aquest món. Passava en temps de Jesús i passa ara. Jesús ja ho va dir, utilitzant la paraula “món” en el sentit d’això que nosaltres anomenem “sistema d’aquest món”: “Vosaltres no sou del món” (Joan 15,19). I Raimon ho reformulava molt bé: “Nosaltres no som d’eixe món”.

Fa més feliç donar que rebre. Un bon lema cristià, un bon lema humanista.