Els evangelis de la fe i l’alliberament

Com és obvi, els evangelis s’han d’agafar i valorar tots sencers, i no s’hi val a fer cas només de les parts que a mi més m’agraden. Però tot i així, també té el seu interès rastrejar els textos que, per a un determinat tipus de cristians, poden resultar més significatius i poden fonamentar millor una manera determinada de viure la fe. De fet, això és el que sempre s’ha fet al llarg de la història, i no és cap problema. De manera que, en aquesta línia, jo voldria ressaltar aquí uns quants textos evangèlics que fonamenten i escenifiquen la fe dels qui creiem que la bona nova de Jesús va estretament lligada al compromís de treballar per un món més digne, igualitari i fraternal.

A l’evangeli de Mateu hi ha dos textos especialment significatius i molt valorats per aquest tipus de cristians: el de les benaurances, a Mateu 5,1-12, i el del judici final, a Mateu 25,31-46. Però jo diria que, com a evangelis que en conjunt expressen més aquest Jesús alliberador, el més contundent és el de Marc i, a continuació, el de Lluc. El de Marc, perquè és tot ell un aplec, a vegades a un ritme de pel·lícula d’acció, d’aquest Jesús que, imparablement, va recorrent Galilea per curar malalts, treure dimonis, aixecar ànims abatuts, convidar a viure amb l’Esperit del Regne, i mostrar com ell viu tot això en profunda comunió amb el Pare. L’inici del seu recorregut per Galilea és, certament, trepidant: només cal llegir-se tot seguit --i sense parar atenció als subtítols que posen les edicions dels evangelis-- el relat de Marc 1,14-45 per adonar-se’n. I en el cas de Lluc, a més d’aquestes escenes d’acció que tenim a Marc, hi trobem una colla d’ensenyaments que posen paraules a tot això que els fets expressen. Paraules que parlen de la preferència indubtable de Déu pels pobres, d’actituds de servei, de canvi en el cor, de compassió, d’alegria per les noves vies que s’obren a la persona quan deixa de tenir com a principal objectiu el seu benestar. El bon samarità, el pobre Llàtzer, Zaqueu, el fill pròdig, l’ovella perduda (Lluc 10,25-37; 16,19-31; 19,1-10; 15,11-31; 15,3-7)... i també, en els dos primers capítols de l’evangeli, Maria i Josep, els pastors, Elisabet i Zacaries... I encara, dos textos que no s’acostumen a citar gaire per parlar dels rics i els pobres, segurament que perquè sonen molt forts, molt com de lluita de classes: el Magnificat (Lluc 1,46-55) i les benaurances i malaurances (Lluc 6,20-26).

I torno a l’evangeli de Marc. En l’escena en què narra com les dones troben la tomba buida de Jesús, a Marc 16,1-8 –una escena que Mateu ampliarà a Mateu 28,1-10–, hi llegim una consigna que les dones han de transmetre als deixebles: que vagin a Galilea, que és allà on el veuran. Aquesta consigna respon a l’anunci que Jesús mateix havia fet abans de la passió, a Mateu 26,32 i Marc 14,28. A Galilea, el lloc d’on els deixebles havien sortit, i el lloc on Jesús havia començat a fer present la seva crida, és on ara els deixebles hauran de tornar si volen tornar a veure Jesús. No serà a la capital, al centre del poder religiós i el poder polític, on l’hauran d’anar a buscar i on podran trobar-lo, sinó que serà al lloc on es desenvolupa la vida, el treball, la quotidianitat, on ell se’ls farà present. Tot un missatge.

A Jesús, i a la vida renovada que ell anuncia i infon, se’ls troba enmig del món, del món de cadascú, i no en llocs que poguessin semblar més adequats per a les coses importants. L’encarnació és això: Déu s’ha fet home, i això vol dir que és en la vida humana normal, no en la vida humana que alguns han construït per estar per sobre de la feblesa dels altres homes i dones, on es troba aquest Déu. Déu s’ha fet “carn”, diu literalment Joan 1,14. I carn vol dir la nostra realitat, la nostra vida, a la intempèrie, desprotegida com la carn d’una criatura acabada de sortir del ventre de la seva mare. I des d’aquí, i amb aquesta única arma, la de la carn desprotegida, el Déu fet home, Jesús, se sentirà cridat a proclamar i a viure, si volem dir-ho així, la manera divina, és a dir, plena, de ser home o dona en aquest món. I això és el que farà fins a morir en una creu, perquè aquesta seva manera de parlar i de viure feia massa nosa als poders d’aquest món. La manera que Déu tenia de viure la vida humana feia massa nosa als poders d’aquest món.

Els apòstols, les dones que acompanyaven Jesús, i els altres deixebles, quedaran molt fora de joc, davant la mort d’aquell que havien seguit amb tanta estimació. Però ben aviat, i d’una manera que no ens sabem imaginar, començaran a dir que Jesús és viu, que l’han vist viu. Que ha ressuscitat d’entre els morts. Ja dic, no sabríem com imaginar-nos-ho. Els relats evangèlics que ho expliquen són, ja es veu, una manera de transformar en relat una experiència que no es pot descriure. Però el cas és que, a partir d’aquella experiència, començaran a pensar, i a plantejar-se, qui era aquell mestre a qui havien estat seguint. D’entrada, la primera cosa que els queda clara és que, ressuscitant Jesús, Déu ha garantit tot allò que Jesús deia i feia. Déu donava fe que realment les paraules i els fets de Jesús eren missatge de Déu. Però no es van quedar aquí en la seva reflexió. Ben aviat, van començar a pensar que no només era que Jesús feia allò que Déu volia, sinó que realment en Jesús hi era Déu mateix. Que Déu havia viscut la vida humana en un home concret, palpable, visible. I començaran a dir que Jesús era Déu fet home. I que per tant, quedava molt clar que seguir Jesús era la manera més valuosa de viure la vida humana. I, fent un pas més, diran també que l’Esperit de Déu, l’Esperit que movia Jesús, havia estat donat als seus seguidors perquè continuessin vivint com ell vivia, o almenys mirant de viure com ell vivia.

I aquí jo hi afegiria --encara que els seguidors de Jesús en aquells moments, i durant molts segles, no van estar en condicions de pensar-ho--, que aquest mateix Esperit és present també en tots els homes i dones de bona voluntat que busquen una vida digna, per a ells i per als altres, sigui en el nivell que sigui.

Dilluns vinent continuarem aquesta reflexió.