Aquests dies en què és costum visitar els cementiris, us convidaria a venir al de Viladecans i visitar el nínxol número 33 de l’Agrupació 5 – Santa Fe. La làpida correspon a un enterrament celebrat l’any 1912, el 31 de desembre, en un espai que aleshores estava fora del recinte del cementiri catòlic, i diu, en un text disposat en forma versificada:
“Si jo que ja no soc jo / pogués tornar a ésser jo / seria per a tots vosaltres / agraïment tota jo”. I signa: “La que fou. / Francisca Carreras Rojas”. Com a ornamentació, una flor badada.
¿Què significa aquesta làpida? ¿I qui va ser aquesta Francisca Carreras? Abans de respondre a aquestes preguntes, deixeu-me convidar-vos a admirar la bona factura del text, molt ben expressat, molt ben treballat, molt ben ortografiat, i amb un contingut potent.
I un cop dit això, us explico la història. Francisca Carreras va ser una noia que va morir jove, i era filla de Josep Carreras Reguan, membre rellevant del grup de gent d’esquerres del poble, un grup format per lliurepensadors i republicans. Josep Carreras era el principal activista del grup de lliurepensadors, que consideraven la religió com una cosa impròpia de persones, com ell deia, “de raciocini”. I, en aquest sentit, estava enfrontadíssim al rector de la parròquia, l’ultraintegrista Andreu Samaranch, el qual, amb les seves intemperàncies, havia aconseguit que un dels prohoms de la Lliga a la població, el molt catòlic Paco Taxonera, acabés fent-se molt amic de Josep Carreras, perquè tots dos estaven igualment tips del rector.
Una de les coses que promovia Josep Carreras en la seva croada antireligiosa eren els matrimonis i enterraments civils, així com també uns anomenats “bateigs civils”. I el primer enterrament civil que va organitzar a Viladecans va ser precisament el de la seva filla, un enterrament que va ser presidit, curiosament... pel catòlic Paco Taxonera!
I un cop vist el context, anem ara al text. Ja he dit que em sembla un epitafi molt ben redactat i formulat. No sé si el va escriure el mateix Carreras o algú del seu entorn, o bé era un text que circulava en els ambients lliurepensadors. Però en tot cas, jo en destacaria tres aspectes.
El primer, la negació de cap mena de pervivència més enllà de la mort, una negació expressada amb una claredat absoluta i sense cap eufemisme: “Si jo que ja no soc jo”, al principi, i “La que fou”, al final.
El segon, el to d’agraïment, que busca ressaltar el valor suprem de la bona convivència entre les persones. Sens dubte que l’agraïment és un dels sentiments que millor manifesten la voluntat de viure una vida que valgui la pena.
I el tercer, el desinterès perquè la difunta perdurés en el record dels qui l’havien coneguda, que és un desig que acostuma a ser sempre present en els enterraments, tant de creients com de no creients.
Realment, es tracta d’una magnífica declaració de principis en què s’exclou tot tipus mena de transcendència i de perdurabilitat: som aquí, i vivim aquí de la manera més digna i humana possible, i ja està. No, no és un plantejament gens barroer, no és allò de dir que com que tot s’acaba aquí, “mengem i beguem, que demà morirem”, sinó una recerca molt seriosa d’humanitat per viure aquesta vida de manera veritablement enriquidora i valuosa. No està gens malament. Tot al contrari: està molt bé.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.