Deu punts sobre Catalunya i Espanya

Per mi va ser tot un descans el to amb què va començar la taula de diàleg, i espero que el que acaba de passar amb el Carles Puigdemont no ho espatlli. I és que resulta molt obvi que l’únic camí per treure Catalunya i la vida dels catalans i catalanes del pou de la paràlisi, de la inanitat, de la incapacitat de tirar endavant projectes col·lectius que ens facin ser un país més cohesionat, més just, més obert al món i més pròsper, és aquest, el del diàleg. Diàleg amb l’estat, certament, però diàleg també entre catalans, o almenys entre catalans amb ganes de dialogar. Allò tan repetit i tan poc fomentat, allò de ser “un sol poble”.

I això ho dic com a ciutadà que pateix pel seu país, però també com a cristià que creu que la recerca de ponts entre uns i altres, i l’immens enriquiment mutu que això significa, és infinitament millor que l’esquinçament, que la ruptura, que qualsevol intent de muntar-nos la vida entre “els purs”. Jo vull ser impur tota la vida.

Doncs dit això, em permeto, agosaradament, com a contribució al camí nou que crec que el meu país hauria d’emprendre de manera immediata abans de morir tots ofegats en el pou en què estem, de fer algunes propostes:

1. El govern espanyol, i el PSOE especialment, hauria de posar-se seriosament i de pressa a fer una cosa que Felipe González, amb la seva majoria absoluta de 1982, hauria pogut fer amb molta més facilitat que ara, però que no va fer: una gran campanya pedagògica de la riquesa que significa per a Espanya la diversitat lingüística i cultural del país, com un actiu, no com un problema. I esclar, per fer-ho, prèviament, hauria de decidir creure-s’ho.
2. L’independentisme hauria de “desarmar les paraules”, estalviar-se desdenys, menyspreus i desafiaments que només serveixen per enverinar l’ambient i per fer malbé la convivència i la pau col·lectiva, i eliminar per sempre aquest to de superioritat moral que tan sovint utilitzen.
3. Caldria, per part del govern espanyol, reconèixer-li a Catalunya el caràcter de nació, i introduir definitivament la idea d’Espanya com a nació plurinacional. Aquest títol de nació, que a més de Catalunya també correspon, sens dubte, a Euskadi, i no sé si tan clarament a altres territoris, s’hauria d’entendre en sentit no només cultural sinó també polític, cosa que no té per què incloure el dret a ser un estat independent.
4. La part del món independentista que continua fent crides a la confrontació i a la unilateralitat hauria de fer servir més el cervell i treure’s aquestes idees del cap. La unilateralitat no és democràtica, a més de ser, crec jo, en aquest cas, perfectament inútil. ¿Com ho farien, això de la independència unilateral? Imaginem-nos-ho: El president –no l’actual: hauria de ser un nou president o presidenta unilateralista– s’enfila a la teulada del Palau de la Generalitat, retira la bandera espanyola i proclama la República Catalana Independent. I, des d’allà mateix, truca al capità general i li ordena que comenci a concentrar les seves tropes, els seus camions i els seus tancs a la Diagonal i que enfilin cap a Saragossa, recollint, pel camí, els soldats de les diverses casernes catalanes. Després, fa el mateix amb la policia i la guàrdia civil, i baixa de la teulada. I feina feta. ¿És així com pensen fer-ho? ¿O tenen algun pla millor?
5. El govern espanyol hauria de portar ja al Congrés el projecte de reforma dels delictes de rebel·lió i sedició, tal com va prometre. Sí, s’entén que Pedro Sánchez vulgui que Catalunya deixi de ser ja el tema central del debat polític, però això no treu que el tema s’hagi de resoldre com a mínim en les seves arestes més tallants. Va, senyor Sánchez, deixi d’estar a la defensiva, posi’s en mode atac i expliqui el perquè d’aquesta necessària reforma, que vostè quan vol sap fer-ho molt bé!
6. No estaria gens malament que els que van promoure i preparar aquells lamentables plens del Parlament del 6 i 7 de setembre de 2017, tan poc democràtics i amb tants tics totalitaris, algun dia demanessin disculpes al poble de Catalunya. També estaria bé que deixessin de parlar del que va passar l’1 d’octubre d’aquell mateix any com d’un referèndum democràtic, quan de fet no tenia les mínimes garanties democràtiques, i deixessin també de dir, en conseqüència, que d’allà en deriva un mandat democràtic. L’1 d’octubre va ser una magnífica i admirable mobilització ciutadana, però res més.
7. L’estat hauria de potenciar seriosament la llengua catalana (i, òbviament, les altres llengües de l’estat) com una riquesa col·lectiva. De moment, modificant el projecte de llei sobre comunicació audiovisual, incloent-hi la necessària protecció del català, el basc i el gallec. Ara potser la cosa s’arreglarà, però no pot ser que d’entrada no surti del govern mateix aquesta necessària protecció i calgui reivindicar-la. I després d’això, altres coses com les següents: A Madrid caldria poder veure edificis oficials retolats en les quatre llengües. A les comunitats amb llengua autòctona, tots els edificis, incloent-hi els militars, haurien d’estar retolats tant en castellà com en la llengua autòctona. A la televisió pública, el català, el basc i el gallec haurien de tenir més espai, en programes adreçats a tot el territori espanyol. L’Institut Cervantes hauria d’incloure més clarament aquestes llengües en els seus objectius. I així successivament. I una cosa semblant caldria dir sobre la diversitat cultural.
8. L’independentisme hauria de reflexionar també seriosament sobre el mal que està fent a la llengua catalana. Han aconseguit dues coses igualment desastroses: una, fer que s’assimili la potenciació de la llengua amb el procés independentista, de manera que molta gent que no vol la independència vegi la llengua catalana com una cosa indesitjable; i dues, fer que la llengua catalana es percebi com una imposició que, a més, inclou el menyspreu de la llengua castellana, cosa que evidentment converteix la llengua catalana, per a molta gent, en una llengua decididament antipàtica. I encara hauria de reflexionar també sobre el desastre que una hipotètica independència suposaria per a la unitat de la llengua, deixant el català al País Valenciá i a les Illes en situació altament precària.
9. En la negociació entre els governs de Catalunya i Espanya caldrà posar sobre la taula millores clares en l’autogovern i blindar seriosament el marc competencial. No sé en quins termes, perquè no hi entenc, però el que tinc per segur és que aquí hi ha molt de camp per córrer. També és fonamental buscar les fórmules per a un finançament més equitatiu, i fer-ho a partir d’una voluntat dels diversos territoris per arribar a acords raonables, comptant, sens dubte, en aquest tema, amb l’aliança que es pot formar, per exemple, amb el País Valencià. I no estaria gens malament manfestar la voluntat seriosa d’una reforma constitucional en clau federalista.
10. Els resultats a què arribi la taula de diàleg s’hauran de posar, sens dubte, a votació entre el poble de Catalunya. En canvi, el que a mi no em sembla viable en aquest moment és un referèndum d’autodeterminació, per la seva discutible constitucionalitat i perquè l’actual correlació de forces i la manca de confiança de tots envers tots no ho fan possible. Però és que a més, des del meu punt de vista, no em sembla tampoc gens desitjable, perquè tot està massa enverinat i no hi ha la serenitat necessària per a debatre i votar seriosament sobre el tema. Potser sí que es podria fer d’aquí uns quants anys, però haurà de ser quan s’hagin apagat les fogueres i s’hagi creat un mínim clima de confiança.

I per acabar, una nota final, que afecta al tema de què estem parlant però que va molt més enllà. Felipe González, amb Narcís Serra, van endreçar bastant el món dels militars, però no ho van fer amb el dels jutges, que encara continuen a hores d’ara notablement impregnats de fraquisme. ¿S’animarà algun govern a fer-ho algun dia?