Déu, la hipòtesi més raonable

¿Com va néixer la idea de Déu en els éssers humans? Un servidor no és antropòleg, ni fenomenòleg de les religions, ni cap altra cosa per l’estil. Però diria que, pensant-hi una mica, no costa gaire arribar a la conclusió que, en aquells primers humans amb una certa intel·ligència i capacitat de raonar, devia anar sorgint, davant la immensitat d’interrogants que el món i la vida els plantejaven, i davant la immensitat d’incerteses i també de pors en què es trobaven immersos, la intuïció de l’existència d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Alguna realitat que feia que les coses fossin tal com eren, que feia que determinats esdeveniments tinguessin lloc quan res no feia preveure’ls, que feia funcionar aquella maquinària incomprensible que era la natura i la vida que s’hi desenvolupava.

Aquesta realitat superior no era imaginada com un únic ésser, sinó més aviat com un conjunt de forces que actuaven en el món i en la vida, un conjunt de forces que a poc a poc van anar identificant, atribuint-los camps d’actuació, imaginant-los amb determinades formes i ubicacions... Fins que, a poc a poc també, van anar pensant que, amb aquestes forces i realitats superiors, era possible entrar-hi en contacte d’alguna manera, i influir d’alguna manera en elles. És això el que expressa, segons una de les possibles interpretacions etimològiques, la paraula “religió”: la religió seria, segons aquesta interpretació, el fet de “relligar” els éssers humans amb la divinitat.

Aquesta intuïda possibilitat d’entrar en contacte amb les forces superiors i d’influir d’alguna manera en allò que fan va obrir un nou i importantíssim camp en l’actuació humana. Va encetar una nova cultura. Ara, a més de tot allò que calia fer per viure segons les possibilitats que donaven les realitats visibles i empíriques, calia també dedicar una part de les energies a assegurar un adequat contacte amb les forces superiors per tal que els seus poders es decantessin de manera favorable als interessos dels qui les invocaven, i per evitar que els mals que podien arribar-los de tants llocs s’aturessin i no s’acarnissessin sobre ells. I a partir d’aquí, de maneres més elementals o més elaborades, van anar naixent tota la diversitat de formes religioses que han existit i existeixen.

Alguns, d’aquesta història que aquí he mirat de resumir, en dedueixen que, per tant, la idea de la divinitat és un simple fruit de les necessitats humanes. Una simple manera de cercar tranquil·litat i seguretat, sense cap fonament més enllà de la imaginació. Jo, en canvi, pensaria que més aviat és un bon resultat de la capacitat humana de recerca d’explicacions a les coses: la divinitat és una molt bona manera d’explicar coherentment el sentit d’aquesta complexa realitat que tots plegats vivim. Una explicació necessitada, això sí, de moltes purificacions, però no gens desassenyada...

Nosaltres, ara sabem moltíssim més sobre l’origen i el funcionament del món del que podien saber aquells primers humans, i, si tenim una mínima cultura, compartim amb creients i no creients idees tals com l’inici de l’univers a partir d’un esclat inicial fa milions d’anys, o la formació de la vida al nostre planeta a partir d’unes determinades circumstàncies favorables, o l’aparició dels éssers humans després d’una llarga evolució de les espècies animals. I, després d’aquells inicis, nosaltres saben també moltíssimes més coses dels diversos fenòmens naturals que s’esdevenen, i els mecanismes pels quals es produeixen, i podem dominar un munt de realitats que els homes i dones de fa milers d’anys no podien dominar. I sabem que, progessivament, anirem tenint molts més coneixements que ara no tenim, i podrem controlar encara més el funcionament del món i el funcionament de les nostres vides.

Déu, doncs, ja no ens cal per explicar les coses inexplicables del nostre món. Però el motiu pel qual hi creiem al capdavall és el mateix del dels primers éssers humans que van intuir la seva existència. Perquè el nostre món, i la nostra vida humana, per molt que en coneguem l’entrellat, continua essent d’una amplitud, una riquesa i una complexitat que ens sobrepassa totalment. I nosaltres, cadascú de nosaltres, dins el nostre cor, experimentem també una amplitud, una riquesa i una complexitat que igualment ens sobrepassa per totes bandes. I, almenys jo, davant aquesta realitat que tant em sobrepassa, crec més raonable creure que hi ha qui sosté tota aquesta realitat, qui li dona un sentit que supera allò que la constatació empírica pot descobrir, i que, més enllà de tot, ofereix una plenitud de vida que està a l’alçada de les aspiracions i anhels que portem dins. No ho sé, però a mi em sembla més raonable creure això que no pas creure que tot plegat és pur fruit de l’atzar i que els nostres desigs de plenitud no van enlloc i estan destinats a desaparèixer en el no-res. Jo no em poc creure allò que Sartre resumeix dient que “l’home és una passió inútil”.