Desmuntar comunitats parroquials

N’he viscut algun cas de molt a prop, i alguns altres me’ls han explicat persones que els han viscut de molt a prop. Parròquies que tenien una manera de fer oberta, sense escarafalls però oberta, i els feligresos de la qual es troben, d’un dia per l’altre, que els canvien el rector i els en posen un que, sense respectar el que s’havia fet fins aleshores, implanta uns nous usos i maneres que no connecten gens amb la vivència cristiana que fins llavors s’havia pogut cultivar allà. I davant d’això, no hi valen consells pastorals, ni responsables de les activitats, ni persones que porten anys i panys sostenint amb el seu esforç la tasca parroquial, ni res de res. El rector, simplement, mana i disposa com li ve de gust. I a més comença a predicar a missa coses que grinyolen molt...

Cada cop en conec més, de casos així. Alguns d’aquests feligresos actius s’adapten si poden, altres busquen altres parròquies, altres deixen d’anar a missa perquè no aguanten aquell to... Certament, en un temps de precarietat eclesial com l’actual, veure com es desmunten parròquies que tenien una vida tranquil·la i força consolidada fa molta tristesa. Sí, és evident que hi ha molt pocs capellans i molts llocs per cobrir. Però la manera actual de respondre a aquest problema és, em sembla, més aviat poc raonable. Com a mínim, caldria reconèixer públicament la gravetat del problema, i posar-lo seriosament sobre la taula. I com més es trigui a fer-ho, més efectius anirà perdent l’Església i més costarà remuntar la situació.

És a punt de començar la primera sessió del Sínode. Però poca sinodalitat tindrem si, segons el Dret Canònic, el rector d’una parròquia pot fer i desfer sense haver de fer cas de ningú. I això no s’arregla amb exhortacions, s’arregla amb canvis organitzatius que hauran de ser molt notables.