Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

Aquesta setmana passada a casa hem desmuntat el pessebre. No és per fidelitat a cap tradició: ni la que el fa desmuntar per la Candelera, al final del cicle festiu de Nadal, ni la que el fa desmuntar al final del temps litúrgic nadalenc, o sigui el diumenge després de Reis. De fet, a casa dels meus pares la tradició era desmuntar-lo, entre tots, just després del dinar de Reis.

Bé, el cas és que nosaltres l’hem desmuntat ara perquè ens venia bé fer-ho així. El nostre pessebre és un pessebre que fa 160 x 90 cm., o sigui que Déu n’hi do. Ja era així en el primer lloc on vam viure la Mercè i jo, que eren uns baixos petitons, però és que això forma part dels inicis de la nostra relació, que ens vam anar regalant figures del pessebre, fins a tenir-lo completat.

Jo he fet la primera part del desmuntatge, és a dir, treure les figures, embolicar-les i desar-les, treure els suros, les pedres, la molsa artificial, la terra... i després, amb la Mercè, hem desmuntat tota l’estructura.

A mi, això del pessebre, de muntar-lo i desmuntar-lo, em provoca sempre evocacions reconfortants, de diferents intensitats i nivells segons el moment. Aquest any, quan treia les figures i les anava posant sobre la taula del menjador per després embolicar-les, tot plegat m’evocava la formulació teològica bàsica que hi ha al darrere d’aquest magnífic costum hivernal que any rere any repetim. De fet, el pessebre és sobretot una representació, més o menys imaginativament adaptada, dels relats entorn del naixement de Jesús que trobem en els dos primers capítols dels evangelis de Mateu i Lluc. Però el que a mi m’evocava aquest any era l’afirmació que vol resumir, sense descripcions ni relats, el que tot això significa.

L’afirmació es troba en els primers versets de l’evangeli de Joan, i és així de simple: “La Paraula es va fer carn”. O sigui: la Paraula que Déu volia dir-nos no es limita a ser comunicació verbal; la Paraula que Déu tenia per dir-nos ens arriba d’una manera molt més real, palpable, material, materialista si voleu dir-ho així. El que Déu té a dir-nos és una persona feta de carn humana, d’aquesta cosa tan corruptible (en tots sentits) de què estem fets cadascú de nosaltres. Déu no ens envia missatges escrits, ni ens dona instruccions clarament formulades, ni ens promet coses precises i sense ambigüitats. No. Déu se’ns envia ell mateix fet carn.

Si un busca que Déu doni instruccions clares, promeses precises, itineraris sense pèrdua, doncs segur que quedarà molt decebut. Però el que Déu ens envia és immensament millor: se’ns envia ell mateix per viure el camí de la carn, el camí de les coses poc segures. Ens envia algú que ens mostrarà la seva manera de caminar en la incertesa i la perplexitat, la seva manera de caminar en un món que ho és tot menys una bassa d’oli però en el qual intentarà posar-hi tanta riquesa humana com pugui, és a dir, tant d’amor com pugui. Déu no ens dona instruccions, ni lleis obligatòries, ni camins segurs. Sinó que ens mostra una manera de caminar.

És una llàstima que en les nostres traduccions dels evangelis, en comptes de dir que la Paraula es va fer carn ens posin que es va fer home. Carn és molt més autèntic, és més fidel a les paraules que va triar l’evangelista, i expressa molt millor què és el que Déu ha escollit com a mitjà per parlar-nos. I a més, i això no és cap minúcia, la carn inclou homes i dones en total igualtat, i posar home, tot i que en el fons també, no ho deixa tan clar. Però un dia li vaig comentar això a un eximi biblista i em va dir que si parlem de carn la gent pensa en un bistec. Home, no! En el context d’aquesta frase, carn és una paraula potent, que crea contrast, que impacta...

En fi. Que mirant les figures de fang, tan febles, i les pedres i els suros i el riu de paper de plata, que ho muntem i ho desmuntem a voluntat, pensava en la feblesa de la carn de Déu, que és la nostra mateixa carn.