Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan ens demanen que preguem perquè hi hagi vocacions al ministeri presbiteral, de fet la motivació de la pregària no és que a l’Església hi hagi capellans, sinó que hi hagi capellans que compleixin una colla de condicions peculiars: que siguin homes i cèlibes, i que estiguin disposats a formar-se en un lloc molt allunyat de la vida pastoral anomenat seminari.

I quan ens recriminen perquè no surten vocacions de les comunitats cristianes, ens recriminen el mateix: que no surten un tipus de vocacions amb uns condicionants que, sincerament, no sembla que ajudin gaire els candidats a ser bons presidents de les comunitats.

Vist això, torno a copiar els textos del Nou Testament que citava dilluns passat. El primer: “Després d'haver anunciat la bona nova a la ciutat de Derbe i haver-hi fet força deixebles, Pau i Bernabé van tornar a Listra, a Iconi i a Antioquia de Pisídia, enfortint els deixebles i exhortant-los a perseverar en la fe. Deien: Ens cal passar per moltes tribulacions per a entrar al Regne de Déu.  A cada Església van designar-hi responsables que la presidissin i, després de fer pregàries acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut.” (Fets dels Apòstols 14,21-23). I el segon: “No vagis massa de pressa a imposar les mans a ningú, perquè et podries fer culpable dels pecats d'un altre, i tu t'has de mantenir net.” (1 Timoteu 5,22).

Doncs bé. Em permetreu, a partir d’aquí, fer unes quantes preguntes:

  1. ¿Per què, en comptes d’ordenar qualsevol persona que digui que vol ser capellà i compleixi les condicions abans esmentades, no es fa cas de l’exhortació de la carta a Timoteu i s’evita ordenar capellans només perquè es necessiten homes que tinguin “poders” per consagrar?
  2. ¿Què va passar perquè la petició majoritària, i òbvia, del Sínode de l’Amazònia d’ordenar homes casats com a capellans va quedar curtcircuitada? ¿Quines poderosíssimes pressions hi devia haver, tant dels sectors més conservadors com de la seva pròpia ànima, perquè el papa Francesc fes prevaldre la llei del celibat (que no és més que una tradició humana) per damunt de l’encàrrec de Jesús que les comunitats dels seus seguidors es reunissin al voltant de la celebració de l’Eucaristia?
  3. ¿Voleu dir que un gran mitjà per superar l’organització superpiramidal de l’Església no seria la supressió del celibat obligatori dels capellans i de la prohibició de l’ordenació presbiteral de les dones? ¿Voleu dir que si la presidència de les comunitats, i de l’Eucaristia, estigués en mans de cristians i cristianes “normals” –sense descartar, evidentment, la presidència d’homes i dones que se sentin cridats a mantenir-se cèlibes– tota la vida eclesial no seria també més “normal”?
  4. ¿Per què no agafem com a punt de referència la manera com sant Pau tria els presidents de les comunitats, que té com a característica bàsica que és l’Església qui demana a una persona que es faci càrrec d’una comunitat en comptes d’esperar que hi hagi gent que vingui a dir que Déu l’ha cridada per ser capellà?
  5. I, per a aquells que se sentin personalment cridats per Déu a aquesta tasca, ¿per què, en comptes de tancar-los en una casa de formació, no se’ls incorpora a una comunitat on es vagin educant en aquest servei, alhora que estudien tot allò que hagin d’estudiar i es formen en tot allò que s’hagin de formar?
  6. ¿Per què no es comença tot aquest procés amb un primer pas molt senzill, que seria el d’ordenar capellans bona part dels actuals diaques permanents, que serien uns magnífics presidents de comunitat, donat que ja n’hi ha uns quants que ja ho són ara, llevat del fet que no poden presidir l’Eucaristia?
  7. ¿I per què no es continua amb un segon pas, igualment senzill, que seria ordenar les abadesses o priores, o qui es considerés oportú, dels monestirs de dones de vida contemplativa?
  8. ¿I per què no es fa després un  tercer pas que consistiria a fer, a cada parròquia, un llistat de les persones, casades o solteres, homes o dones, que podrien ser bons presidents de l’Eucaristia, formant col·legi presbitetral, o també ser presidents de la comunitat ells sols, com de fet ja fan en bona part les dones i els homes que dirigeixen les ADAP, les Assemblees Dominicals en Absència de Prevere?
  9. ¿Per què no s’organitza llavors, per a aquests homes i dones, un curs intensiu de teologia i pastoral, al final del qual fossin ordenats preveres, i amb el compromís de continuar una formació permanent que els consolidi en el bon exercici del seu ministeri?
  10. ¿Per què no s’imagina la possibilitat d’una dedicació temporal al ministeri, és a dir, que tot i que la persona ordenada sigui, com diu la doctrina catòlica, prevere per tota la vida, pugui exercir aquest ministeri un temps determinat, i després pugui retirar-se, i després, segons convingui, pugui tornar-hi?
  11. En definitiva, ¿per què no hi pot haver models diversos de capellà: cèlibes a plena dedicació, cèlibes amb dedicació parcial, casats a plena dedicació, casats amb dedicació parcial, capellans amb exercici temporal, capellans amb exercici permanent, i totes les modalitats que semblin convenients per al bé de les comunitats cristianes? Això sí, amb uns bisbes imaginatius i atents, per acompanyar tot aquest clergat, i per distribuir les tasques, les coordinacions i tot allò que vagi demanant l’experiència?