Cristianes i cristians formats

Si un cristià es queda ancorat en la fe que va rebre de petit o de jovenet, i no mira de conèixer-la en el nivell propi d’una persona adulta, aquesta fe se li anirà encongint i fent cada cop més estreta i més incòmoda. Poso un parell d’exemples.

El primer, sobre els evangelis. Als que tenim una certa edat, de petits ens van presentar els evangelis com una transcripció en forma de reportatge del que Jesús va dir i va fer. I els que són més joves, si bé no van rebre aquesta idea tan literal, de fet tampoc no en van rebre cap altra de gaire precisa. I passa que, tant uns com altres, si no han mirat d’aprofundir una mica en com cal acostar-se a l’evangeli, i com es van formar aquests textos, i quins gèneres literaris s’hi utilitzen... doncs es trobaran amb unes bases molt poc sòlides en què fonamentar el seu cristianisme. Si un cristià mínimament crític no ha descobert, per exemple, que la història dels Reis d’Orient és un magnífic relat que ens transmet missatges molt importants però que no ens l’hem de prendre com si fos la crònica d’un fet històric, doncs segurament arribarà un moment en què començarà a pensar que la fe cristiana ens fa creure en coses que no s’aguanten per enlloc i, potser, deixarà la fe. I en tot cas, quan algú li retregui que no és raonable creure en aquesta mena de coses, no sabrà què contestar. I sense arribar a casos tan obvis com el dels Reis, també es trobarà amb problemes quan descobreixi, o li facin adonar, que als evangelis hi ha contradiccions, o coses que no quadren... Per exemple, quan, en el relat de les benaurances, que trobem a Mateu 6,1-12 i a Lluc 6,17-26, si un els compara, s’adona que és diferent el lloc on van ser proclamades, i que tampoc el contingut és el mateix...

I el segon exemple, sobre la pregària. Els que tenim una certa edat, venim d’una època en què es promovien, com a formes habituals de pregària, pràctiques com ara el rosari o la visita al Santíssim. Als que són més joves, aquest tipus de pràctiques en general els han quedat lluny, però no han aparegut, com a recanvi i de manera clara, altres formes i mitjans per acostar-se a Déu. Si, davant d’aquesta situació, cada cristià o cada grup cristià no fa l’esforç de trobar les formes de pregària que més li escaiguin i no treballa per buscar quins camins li poden resultar de més bon recórrer, es trobarà que se li anirà buidant la vivència profunda de la fe. Aquesta és també una tasca de formació, d’aprenentatge, i que comporta, sens dubte, una explícita voluntat de dur-la a terme i un esforç per fer-ho.

En aquests temps que vivim, quan la fe cristiana ja no s’aguanta per la inèrcia de l’ambient sinó més aviat tot el contrari, és imprescindible que els creients, tant personalment com col·lectivament, consolidem la nostra fe a base de conèixer millor en què creiem i en què no, i que sapiguem explicar-nos i explicar quins són els elements bàsics de la nostra fe i quines coses que a vegades es consideren com a tals de fet no ho són. I aquest millor coneixement no ens haurà d’aportar només un bon discerniment del que és història tal com ara l’entenem, i el que són formes d’expressió més simbòliques, sinó que ens haurà d’ajudar a saber treure tot el suc d’aquestes formulacions més simbòliques que ens vehiculen missatges valuosos que a primera vista ens passen desapercebuts.

És cert que, precisament perquè estem en un temps de canvi vertiginós no apareixen prou clars quins són aquests elements bàsics, i a vegades ens trobem amb declaracions de la jerarquia de l’Església en què es presenten com a elements bàsics de la fe coses que més aviat semblaria que no ho són. Però en tot cas, això no treu que cadascú, i també cada grup cristià, faci aquest camí de recerca que ajudi a fonamentar-nos millor en allò que creiem.

Les nostres comunitats cristianes, siguin parròquies, o moviments, o qualsevol altra forma d’estructuració que existeixi, tenen una important tasca a fer en aquest camp. En el nivell més elemental, per exemple, serà important que en les homilies dominicals es faci l’esforç de no limitar-se a les exhortacions per a la vida cristiana, sinó que s’hi introdueixin elements de reflexió formativa, per exemple aclarint algun aspecte d’interpretació de l’evangeli que s’ha llegit. (Un exemple: El proper 21 de gener, tercer diumenge de durant l’any, iniciem la lectura contínua de la predicació de Jesús segons Marc. ¿No seria una bona possibilitat dedicar l’homilia d’aquest dia a explicar el procés de formació dels evangelis?).

I, més enllà d’aquí, oferint també mitjans formatius com ara xerrades, o cursets, o sessions de catequesi d’adults, o altres activitats similars. O també, per exemple, recomanant algun llibre de tant en tant... Potser se n’aprofitarà poca gent, però segur que valdrà la pena. Això sí, es faci el que es faci, és important que tingui qualitat i que ajudi en aquest camí d’avançar en el coneixement, la comprensió i la vivència de la fe.

En tot cas, però, la cosa bàsica és que cada cristià o cristiana es conscienciï de la importància que té el fet de formar-se i créixer en el coneixement i comprensió d’allò que creiem. Si realment és així, ja ens basquejarem per buscar els mitjans, i tindrem les antenes posades per aprofitar tot allò que ens pugui resultar útil. Certament que això comporta fer-hi un espai en la nostra vida sempre atrafegada. Però és que les coses importants ocupen temps...