El cec de Jericó i jo

Dilluns passat tenia jo el cap ple de boires. Com desorientat. La setmana anterior havíem estat amb la Mercè quatre dies a Roma, fantàstics. Vam tenir un ensurt, això sí: una sobtada pèrdua de memòria de la Mercè, que li va deixar un buit mental d’una mitja hora. Però, amb consultes telefòniques, vam considerar que no era gaire important: coses de l’estrès. En tot cas, aquests quatre dies els vam disfrutar molt. A més de retrobar novament Roma, que això val totes les pessetes del món, vam dinar dos dies en un restaurant del barri jueu, rodejats de militars fent vigilància, i hi vam menjar unes “escarfoxes a la jueva” esplèndides, i un bacallà fet de no sé quina manera, que també era molt bo. O sigui, tot magnífic fins que, a l’hora de tornar, els trens a l’aeroport no funcionaven perquè era “dia de manteniment”!

Total: ens vam cansar com a rucs anant amunt i avall buscant un autobús per arribar a l'aeroport i al final vam perdre l’avió i ens vam haver de quedar una nit més. L’endemà al matí, vam rebre un missatge que s’havia mort la Rosa Comellas, una veïna i amiga dos anys més jove que jo, que feia un cert temps que tenia uns tumors al cervell que primer els hi van treure però després se li van reproduir. Em va deixar molt tocat. No és que fóssim molt amics, però el cas és que em va descol·locar notablement. Vam arribar a casa, i ens vam tornar a trobar de cara amb la guerra de Netanyahu i amb els dimonis que envolten el nou govern de Pedro Sánchez, per una banda la dreta i les seves manifestacions amb to de guerra civil i per una altra la imprevisibilitat de Carles Puigdemont i el mal rotllo de Podem. I per acabar-ho d’adobar, la victòria de l’extrema dreta de més poc senderi a l’Argentina. Mentrestant, la Mercè va agafar la covid i jo arrossego una sensació notable de fragilitat física, ara amb el maluc que em fa mal arran d’una caiguda de ja fa més d’un mes, un mal que jo pensava que s’aniria esvaint i que resulta que no. O sigui que hauré d’acabar anant al traumatòleg.

Doncs bé. Amb aquestes boires, dilluns passat al dematí vaig tornar a fer el que ara acostumo a fer gairebé cada dia. Me’n vaig anar a comprar el diari, me’l vaig llegir i, després, vaig entrar a l’aplicació del CPL per llegir l’evangeli del dia. Tocava l’escena del cec de Jericó, de Lluc 18,35-43, que diu així:

“Quan Jesús arribava prop de Jericó, hi havia un cec assegut vora el camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar: “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!”. La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, tingues pietat de mi!”. Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: “Què vols que faci per tu?”. Ell respongué: “Senyor, fes que hi vegi”. Jesús li digué: “Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat”. A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu”.

El primer impacte que em va fer la lectura va ser, bàsicament, visual. Lluny de ciutats, lluny d’aeroports, lluny de debats polítics, lluny de guerres... Uns arbres, un camí, una terra fèrtil, uns individus vestits amb túniques... Sí, tot molt lluny de la meva realitat personal i de la realitat del meu món. I ho era, sens dubte. Però alhora, curiosament, la història aquella se’m va fer molt atractiva, molt propera.

I mira que no era cap novetat. Una història molt comuna, molt escoltada i llegida. I l’atractiu i la proximitat no la vaig trobar, en principi, en mi mateix. La vaig trobar en el món. Vaig veure i sentir en els crits d’aquell cec i en els intents de la gent de fer-lo callar els crits de Gaza, i tants altres crits de tot arreu, de tantes menes diferents. Tots aquests crits s’adrecen a Jesús, al seu projecte d’home i dona nous, a aquest projecte que, tant si porta el seu nom com si no, és al cor de tantes persones... I convida a actuar no fent com aquells que volien fer callar el cec, sinó al revés, amplificant la seva veu, portant aquells crits cap endavant, cap a allò que el cec busca: la llum per tenir una vida més feliç.

En això vaig estar pensant jo d’entrada. Però esclar, després me’n vaig anar cap a mi i les meves boires. I quedava molt clar el que em deia Jesús: que m’aixequés, me n’anés cap a ell i m’animés a veure-hi. Molt obvi. Aquesta crida no fa desaparèixer cap boira, però em convida a continuar pel mateix camí que tinc tan sabut.

Li he comentat a Jesús que sí, que d’acord en tot, però que a vegades costava més del compte.