Casar-se l’any 1199

Entre els papers que s’han conservat referents als orígens de l’ermita viladecanenca de la Mare de Déu de Sales, hi ha un document de l’any 1199 en què el responsable dels béns de l’Hospital de la Seu de Barcelona, un capellà anomenat Berenguer, encomana la gestió del Mas de Sales, que era prop de l’ermita, al matrimoni format per Vives i Berenguera. El document, del qual ofereixo aquí la traducció que en fa Josep Mas a les seves Notes històriques del bisbat de Barcelona, té interès per a la història de l’ermita, però també per a la història de la vida social d’aquell moment:

“Comanda feta per Berenguer, Pbre., custodi de la Casa Hospital de la Sèu de Barcelona, a Vives, Berenguera, sa muller, y als seus, del Mas de Sales, propi del Hospital, situat al Comtat de Barcelona, parroquia de Sant Clement, al lloch de Santa Maria de Sales, y les deixes que a Ramona feren sos pares. Quan Ramona sigui major d’etat, dits comandataris la casin ab Provincial, fill séu, donantli lo mas ja dit y drets seus. Donat cas que entre tant morís dita Ramona, casin a Provincial amb Pomam, germana de dita Ramona, donantli lo mas y dret. Si morís Provincial, que casin a Ramona ab Barceló, fill també d’ells, si fos viva, y sino ab Pomam”.

Segons el text, doncs, Vives i Berenguera eren pares de Provincial i Barceló, mentre que Ramona i Pomam devien ser dues germanes òrfenes a qui els seus pares havien deixat béns. I en la comanda o contracte, el capellà custodi dels béns de l’Hospital vol incorporar alguna d’aquestes dues noies, amb els seus béns, a la gestió del Mas. Però més enllà del contracte en si, el que fa veure aquest document és quins eren els usos i costums de l’època a l’hora de decidir un casament i, com diu el qui fou cronista de la vila de Sant Boi Carles Martí comentant aquest document a la revista Vida Samboyana de febrer de 1965, es veu com “se había previsto todo y se tenían en cuenta todas las posibilidades, menos las que pudieran derivarse de la voluntad de los interesados”.

Fixem-nos-hi. No és només un tema de submissió de la dona a la voluntat dels seus pares o tutors a l’hora de casar-se, cosa habitual i prou coneguda. Sinó que és la total submissió de fills i filles a la voluntat dels seus pares i, més encara, la seva submissió a algú que no té cap relació amb ells –en aquest cas, el capellà de l’hospital– que pot disposar de les seves vides mitjançant un contracte econòmic en el qual tant ells com elles no hi tenen cap participació ni poden formular-hi cap objecció.

En això, com a mínim, hem millorat...