La batalla cultural

Primer repte del 23J resolt amb èxit: hem aturat un govern PP-Vox. I deixeu-m’ho dir amb una frase pomposa: L’Espanya negra ha perdut. Ara ve el segon repte: que es pugui fer un govern amb ganes d’afrontar raonablement el conflicte català, i algunes altres coses importants, com ara l’espaordidor franquisme judicial. Sí, ja sé que potser és massa optimisme, però en tot cas a mi em sembla fonamental.

I bé. Com que en aquest segon repte no hi puc fer gran cosa... em permeto passar a un altre nivell, més de fons. I és que el que està en joc aquí és la batalla cultural. Està avançant molt, aquesta idea de resoldre els temes complexos amb eslògans fàcils. “Fora moros!”, és molt fàcil de dir, i no exigeix cap reflexió. “Fora nyordos!”, doncs igual. “Jo això ho arreglo amb un parell de bufetades”, també és curt de dir, i esdevé també un bon eslògan per a un govern. “¿I a mi què m’importa si a aquells desgraciats els ve a sobre una desgràcia més?”. “Allà ells, que no han estat capaços de tirar endavant a la vida... ¿per què me n’he de preocupar?”. I amb una micona més d’empatia: “Em sap greu, pobrets, però no és pas culpa meva...”.

Davant d’aquesta situació, el que és bàsic –a més d’assegurar millors condicions de vida per als qui estan més malament– és sembrar cultura. És a dir, informació seriosa, pedagogia per fer entendre el que passa, esperit crític, interès pel bé col·lectiu, capacitat de parlar i de raonar. I sembla que estiguem en un moment en què això, dedicar temps a raonar, tingui fins i tot mala premsa. Sí, sí, més val no pensar gaire, més val anar al que t’interessa i menys cabòries. I atenció, que, si bé en la creació d’aquest clima col·lectiu hi intervenen diversos factors, no estarà de més ser conscients que aquí al darrere hi ha milions i milions d’euros i de dòlars fomentant-lo, i evitant de passada que a la gent se li acudeixi alçar els ulls més enllà del dia a dia i adonar-se d’on es troba l’arrel dels mals i de les mancances. Sí, en el món dels poderosos hi ha un gran interès a fomentar l’esperit del pur egoisme, l’esperit de l’odi a tot allò que va, suposadament, contra els nostres desigs i interessos o, simplement, contra tot allò que, pel que sigui, ens desagrada. I fomentant alhora la convicció que aquí el que cal és implantar la llei de la força, que és l’única que, diuen, pot arreglar tot el que ens passa.

Cal fomentar una cultura humanista, humanitzadora, humana simplement. I els cristians, una cultura cristiana autèntica, una cultura capaç de treure-li la màscara a aquest cristianisme que ara els diaris anomenen ultracatòlic i que es troba tan ben arrecerat sota les branques de Vox. L’esperit de Vox, deixeu-m’ho dir, és decididament l’esperit de Caín: Abel em fa nosa, li tinc enveja, m’impedeix viure tranquil com jo vull; doncs el liquido i no en parlem més. I quan Déu li pregunta què ha passat, la resposta de Caín és una resposta massa freqüent: “¿Que potser soc el guardià del meu germà?”. Doncs mira, sí, ets el guardià del teu germà. Tots som els guardians dels nostres germans. Ho érem llavors, a l’alba de la història de la nostra espècie, quan vam començar a pensar i a poder distingir el bé del mal, i ho som ara, quan tot té unes dimensions tan diferents. I, tant llavors com ara, del que es tracta és d’això: capacitat de raonar, voluntat d’estar informat, esperit crític, esperit col·lectiu, esperit d’empatia, capacitat de posar-se en la pell de l’altre, voluntat de no deixar-se endur pel pur estómac, i ganes d’anar transmetent aquestes actituds per tots els mitjans possibles. I els cristians, a més, seguiment de Jesús i difusió de la seva bona nova, que és un molt bon fonament per a totes aquestes coses.

(Ara, a l’agost, aquesta pàgina fa vacances. Bon estiu i fins al setembre!)