Fa ben poc hem vist com la medallista olímpica de triple salt, l’atleta gallega i negra Ana Peleteiro, havia estat bescantada, insultada i amenaçada per haver dit que les dones trans que havien estat homes no havien de participar en l’alta competició en la mateixa categoria que les dones biològiques perquè, per les seves característiques físiques, sempre tindrien avantatge i la competició quedaria desnaturalitzada.
Comento tres coses.
Primera. Aquesta mena de reaccions agressives sovintegen massa. Si el transgenerisme i la doctrina queer, per defensar els seus postulats, necessiten actuar amb aquest esperit inquisitorial, no anem gens bé...
Segona. A mi em sembla la mar de bé que cadascú, lliurement i responsablement, pugui sentir-se de la identitat sexual que vulgui, viure l’orientació sexual que vulgui, vestir-se com vulgui, fer-se els canvis físics que vulgui, i anar-se’n al llit amb qui vulgui, i sense ser molestat per cap d’aquestes coses. Però a l’hora de legislar no es pot fer tenint com a únic objectiu acomplir els desigs de tal col·lectiu o tal altre sense tenir en compte totes les implicacions que el tema té, i els efectes negatius que pugui tenir en altres col·lectius i en la governança global de la societat. Com de fet està passant.
Tercera. No em sembla gens sa que ara es vagi promovent la teoria que el sexe biològic (anomenat, manipuladorament, “el sexe assignat en néixer”) no té cap rellevància, i que el nen o l’adolescent ja decidirà, a mesura que creixi, si vol ser un home, una dona, o una altra cosa. Prou inseguretats que tenen en la creixença com per col·locar-los aquesta altra inseguretat a sobre i abocar-los a prendre determinades decisions immadures. Si surt d’ells, d’acord, parlem-ne. Però crear aquest clima em sembla insensat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.