Als cansats i afeixugats

Als cansats i afeixugats

A l’evangeli de Mateu hi ha unes paraules de Jesús en què parla del canvi que ell ve a oferir a la gent senzilla. Són unes paraules que jo crec que podem considerar programàtiques, encara que, pel to amb què estan dites, no sembla que portin la càrrega de transformació que realment porten. Es tracta del text de Mateu 11,25-26.28-30, que transcric saltant-me’n un verset, el 27, perquè em sembla que trenca la continuïtat lògica del paràgraf. Diu així el text:

“Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així us ha plagut de fer-ho. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera”.

Recordem la situació religiosa a Israel en aquell temps. Els mestres de la Llei havien anat elaborant, partint de la Llei de Moisès, un promptuari de normes d’actuació que afectaven tots els àmbits de la vida, i que de fet només podien seguir, si de cas, ells mateixos, que se les sabien i que a més tenien mitjans i temps per dur-les a la pràctica. Algunes d’aquestes normes eren certament valuoses, pròpies d’una vida encaminada cap al Regne de Déu, mentre que d’altres eren complicacions inútils que, per a la gent senzilla, resultaven dificilíssimes de seguir. I per a algun tipus de gent, com tots els que vivien en llocs aïllats (posem per cas, els pastors de Betlem que van rebre l’anunci del naixement del Messies), eren directament impossibles. Per exemple, les normatives sobre el menjar, o sobre els rituals que l’acompanyaven.

La gent senzilla, la gent normal, vivien la Llei com un jou esgotador, i així l’anomenaven, un jou. La gent senzilla, prou feina tenia per viure i per aconseguir les coses bàsiques i necessàries. I, a sobre, de part de Déu, segons ensenyaven els seus responsables religiosos, el que els arribava no eren paraules de confort que els ajudessin a tenir fortalesa per anar endavant, sinó més aviat normes i lleis que els feien més difícil i complicada una vida que prou ho era ja de per si mateixa.

Aquests, la gent senzilla, la gent cansada i afeixugada pel jou que els imposen els responsables religiosos, són convidats per Jesús a abandonar aquest jou i apuntar-se al jou de Jesús, que de fet ja no és un jou: és una manera de viure amb un Déu que no escanya ni complica l’existència de la gent, sinó que busca la seva realització personal.

Els savis i entesos no l’escolten, la crida de Jesús, sinó que continuen en les seves prescripcions i normatives. I és la gent senzilla la que rep i se sent atreta pel missatge de Jesús, pel Déu que Jesús revela i pels criteris de vida que proposa.