Ja fa un cert temps que, a missa, quan no em despisto, m’he acostumat a aixecar les mans quan resem el parenostre, com fa el capellà. A la missa a què jo vaig hi ha una quanta gent, sobretot dones grans, que també ho fa. I m’agrada, i m’ajuda a posar-me en actitud de pregària, a fer-me conscient que m’estic adreçant a Déu.
Suposo que algun expert podria analitzar el que aquest gest comporta, i en trauria segurament la mar de suc. En el meu cas, analitzant-m’ho només per a mi mateix, em sembla que és una manera d’expressar que surto de mi mateix, que allò que dic no només es una cosa que jo penso, sinó que d’alguna manera la faig. En fa trencar la distància i superar la racionalitat, que en el meu cas, que soc, segons sembla, una persona superracional i que pretén pensar i controlar tot el que fa, doncs és molt.
I col·lectivament també és una bona cosa. La nostra civilització és molt poc expressiva en temes com el de la fe, mentre que alhora per altres bandes funciona a base de desbordaments emocionals. Doncs segur que ens aniria bé que, en les nostres celebracions habituals i clàssiques, sortíssim cadascú una miqueta del nostre hieratisme i diguéssim, no només amb el cervell, la nostra fe i la nostra vinculació personal amb Déu.
Jo us recomanaria provar de fer-lo, aquest gest. I crec que també estaria bé mirar de popularitzar-lo.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.