[Foto: Pixabay]

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Actualment estem immersos en un canvi profund de paradigmes, passant d’una visió fragmentària i jeràrquica a una visió circular, holística i integradora de la realitat, en la qual tot està interrelacionat i és interdependent. Com alguns diuen, més que una època de canvi es tracta d’un canvi época. Ara, potser més que mai, aquesta realitat es va palesa i ens crida urgentment a abraçar-la.  

En aquest context, la majoria de tradicions religioses es veuen abocades a haver d’afrontar aquesta nova etapa de l’evolució de la consciència humana. Això pot representar grans reptes, doncs perquè una tradició religiosa es mantingui viva, i segueixi sent font de inspiració, ha de ser flexible i capaç d’adaptar-se a l’època en que es troba. Hi ha d’haver una disposició de transformar el que és cultural i de preservar el que és essencial, destriar el grà de la palla. 

Un dels aspectes culturals que més cal tenir en compte en la reconstrucció de les religions és el fet que la majoria d’elles s’han originat sota la influència d’un context sociocultural fortament patriarcal: els homes al centre i les dones, així com la natura, a la perifèria. En conseqüència, tant la interpretació de les religions, com la major part de la documentació historiogràfica existent, tant occidental com oriental, està fonamentada en una visió androcèntrica. Els textos i litúrgies han estat escrits per homes i dirigits a homes; qualsevol referència a les dones sol ser com a objecte i no pas com a subjecte. Per tant, la seva visió i experiència ha estat, en gran mesura, exclosa i silenciada des de sempre.

En aquest sentit, cal destacar el valuós treball de reconstrucció que porten a terme les teòlogues feministes cristianes des de fa dècades, i que constitueix un referent inspirador per a moltes altres tradicions. No obstant, el fet que les dones hagin estat sempre relegades a la perifèria del poder pot generar el perill que la seva aportació també es mantingui al marge, sense possibilitat de ser integrada, i per tant no es produeixi un canvi real. Per aquest motiu, és important que els homes asumeixin la seva part de responsabilitat en la cocreació d’un model més ampli, inclusiu de gènere i, si més no, que es comprometin a respectar els drets fonamentals de les dones com a ésser humans.

Pel que fa a la preservació i transmissió del que realment és essencial només cal que tornem als origens de les religions, que abracem el llegat de saviesa de les tradicions més antigues de la humanitat. Aquesta percepció més àmplia de la realitat -inclusiva, integradora, interdependent i holísitca- que actualment requereix impregnar tots els àmbits de la societat,  la trobem en les religions oceàniques del taoisme, hinduisme i budisme però també en la dimensió mística i espiritual de les tradicions teistes com el cristianisme, el judaisme i l’ islam, així com en les cultures indígenas.

Separar el grà de la palla requereix la humilitat de reconèixer que els embolcalls imprescindibles durant una època deixen de ser-ho en una altra. Ara cal despullar-se, desaferrar-se de tot allò que potser ha vertebrat la teva experiència i t’ha permès tenir una identitat. Però recordem que les tradicions espirituals no són sinó mitjans per reconèixer allò que realment som, i la nostra veritable naturalesa no és la identitat religiosa. Només arribant al cor de les tradicions religioses podrem trobar el vertader tresor que ens aporten. La palla ha servit per protegir el gra, per nodrir-lo, però arribat el moment de maduresa, s’ha de deixar que germini.