Sóta els adoquins, la platja

(TSKV) És difícil escriure alguna cosa que no s'hagui dit sobre el moviment “d'indignats” que es fa escoltar no només a plaça Catalunya, sinó que ja ressona per altres ciutats espanyoles i europees. Més enlà dels rius de tinta que ha fet vessar la polémica, intentaré donar una altra opinió partint d'aquesta fotografía.

Em criden l'atenció dos aspectes de l'imatge: els cartells i l'actitud del noi. Anem a pams.

Ja fa temps que plaça Catalunya viu empaperada, supurant cartells plens de missatges que amb tinta rabiosa, criden amb to de queixa i demanen canvis. N'hi ha per a tots els gustos i de tots els ámbits. Sorprèn veure el to intel·lectual que ha adoptat el moviment. Moltes de les pancartes ens parlen de l'importància de l'educació i de la necessitat del coneixement com a base per a proposar canvis i trobar un sistema alternatiu a l'actual -del que queda més que demostrat, que no hi podem seguir d'acord-. Altres fan al·lusió al famós Maig francès del 68, que malgrat les dieferències podriem afirmar que té punts en comú amb el “d'indignats”. Un dels lemes que es deixava veure a les pancartes d'aquell Maig francès era el ja més que coneguda “sóta els adoquins, la platja”. Prenent-me la llibertat de donar un significat propi a aquest lema, he acabat per arribar a la conclusió de que es una feina col·lectiva la d'indignar-nos per a enfonsar l'asfalt que ens prem els peus i poder posar-los a la sorra. (seguir llegint)