(Joves Bisbat Lleida) Sempre m’ha agradat anar a la muntanya, caminar, trobar el camí i arribar al cim, al llac o al port de destí des d’on es pugui veure una bonica i preciosa vista. S’arriba després d’un esforç per superar la mandra, el mal de peus, d’esquena i després d’haver anat veient com canvia el paisatge segons l’altitud.
El meu dia a dia, no es troba a la muntanya sinó en la city on la feina, les responsabilitats, compromisos varis, etc etc hi són presents a l’agenda. Malgrat això, la “muntanya” hi és també, perquè faig camí, un camí que suposa un esforç tot sovint ja que seguir al Crist, no sempre son flors i violes sinó que veig i sento que cal anar-ho treballant: des de la feina, a l’esplai, passant per la família i els amics. Tots els entorns em permeten anar fent camí cap al cim i creixent en la fe.
Quan era petita anava agafada de la ma, per si un cas el camí s’estrenyia i podia caure, els pares i la família m’agafaven. Més endavant vaig anar aprenent a viure la fe i anar fent passets tota sola i escollint confirmar-me, seguint en grups de RdV (Revisió de Vida), coneixent més a fons l’organització eclesial a través del MUEC,..., poc a poc, vaig arribar a endinsar-me al bosc i sortint d’ell per fer arribar a companys de la universitat la grandesa del que podia viure com a cristiana.
Cada dia, puc veure que el camí és més llarg i atractiu: la vegetació varia, els boscos es fan grans, les flors i violes es deixen trobar i quan apareix una pedra o riu per creuar sempre hi ha algú que t’atansa la ma de Dèu per deixar-te ajudar.
Blanca Salinas
Parròquia St.Ignasi
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.