Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Dimarts de la setmana passada el Departament d’Educació comunicava a les diferents entitats representatives de les titularitats del sector la relació de centres i d’unitats que eren objecte d’una revisió d’ofici per a la possible supressió del concert. En paral·lel, les escoles rebien les resolucions corresponents, comunicades a través del correu electrònic, amb la indicació de la o de les unitats objecte de revisió i obrint un termini d’al·legacions.

La revisió d’ofici és un acte reglat, previst a la regulació dels concerts. No ens és aliena, perquè cada curs el sector ha de ‘passar la revàlida’ que segueix la finalització del procés de preinscripció. Una dinàmica inclement i amoïnadora pel que representa per a la continuïtat del projecte i pel plus d’incertesa que aporta cada any a les escoles en relació al seu equilibri econòmic, laboral i d’usuaris.

Però els processos de preinscripció, a banda de ser expressió de la capacitat de decisió dels pares i de les mares envers l’educació dels fills i filles, també són reflex d’un entorn social i econòmic determinat. I l’especificació de les condicions per al manteniment del finançament en règim de concert de les aules de les escoles (el que coneixem com a “ràtio mínima del concert”) també ha de poder interrelacionar-se amb la conjuntura de l’entorn, així com a la noció general sobre el servei que presten aquestes escoles.

No tot ha de ser aritmètica. O es que ja donem per fet que la situació tan complicada originada per la pandèmia acabarà d’un dia per l’altre? O que les crisis demogràfica i econòmica que envolten la sanitària desapareixeran com si d’una mala ratxa de vent es tractés? L’alternativa davant tan negatives perspectives ha de ser només suprimir unitats?

No posem en qüestió l’obligació de les escoles de mantenir una relació mitjana d’alumnes per unitat, una de les ‘regles del joc’ prou coneguda. Tampoc no dubtem que es tracta d’un criteri objectiu, però no absolut. La pròpia norma ja modula aquesta obligació quan la posa en relació amb la que pugui existir per als centres públics de la comarca, municipi o districte. Imposar càrregues més oneroses a les escoles concertades que als centres públics és una discriminació que no es pot tolerar.

Com tampoc no es pot discutir que, pel que fa al finançament dels centres concertats en vista a la gratuïtat de l’ensenyament, l’Administració ha d’assegurar a tots l’accés al finançament en igualtat de condicions que els centres docents de titularitat pública, amb la finalitat que tot l’alumnat sense excepció tingui igualtat d’oportunitats per a l’exercici del dret a l’educació. Aquesta igualtat de condicions l’ha de procurar l’Administració. I, a hores d’ara, l’única prova que existeix és el seu incompliment, amb les conseqüències tan perjudicials per als drets d’elecció i de creació de centres, a bastament conegut i reconegut.

La simple dada objectiva que una unitat no assoleixi la ràtio prevista no és l’única que s’ha d’atendre per a prendre la decisió de suprimir el concert. Existeix un conjunt de circumstàncies que afecten cada escola i, com ara passa, la societat en el seu conjunt, que també han de ser considerades. La pandèmia bé que justifica accions extraordinàries i actuacions per estar a l’alçada de les circumstàncies. I així ho va entendre el Departament quan, de cara al present curs escolar, resolgué flexibilitzar les ràtios mínimes per al manteniment dels concerts. Una decisió que el sector va agrair com a mostra d’un respecte a la realitat que representa l’escola concertada.

Una decisió que el mateix Departament anuncià reiteradament que mantindria de cara al proper curs 2021/2022. La legítima confiança que ha d’inspirar la relació administració/administrats no pot restar trencada per una alteració sobtada i imprevista dels criteris. Les conseqüències són perjudicials, començant per la credibilitat i acabant pel dany irreparable que aquest canvi ocasiona en el sector i en el sistema.

És molt difícil entendre i acceptar que, existint objectivament la possibilitat d’usar una ràtio flexible, es pretengui aplicar-la amb caràcter rigorista i absolut. Perquè canvis com aquest poden donar a entendre que existeix una motivació encoberta de transvasar alumnes d’una escola concertada a un centre públic no triat pels pares, i això en base a una opció política de reduir l’ensenyament privat concertat que topa amb preceptes constitucionals, estatutaris, legals i reglamentaris. No ho voldríem entendre d’aquesta manera, tot i que, fins al moment, els fets són els que són. La flexibilitat, signe de sensibilitat envers el sector i d’actuació coherent amb les circumstàncies, encara és a temps de fer-se efectiva. Només cal voluntat.