Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat l’ “Acord de ciutat per l’Educació 2030”, que “marca l’estratègia d’un model educatiu de ciutat basat en l’educació inclusiva, equitativa i de qualitat”, a partir de diferents eixos, com ara la universalització de l’educació 0-18 anys; la promoció de l’escola pública incrementant la seva oferta per impulsar l’escolarització de proximitat i continuar universalitzant l’educació infantil amb una xarxa d’escoles bressol municipals o garantir la gratuïtat de l’escolarització a tot l’alumnat dels 2 als 18 anys en situació de vulnerabilitat.

L’Ajuntament diu que a aquest acord s’hi ha arribat amb un ampli consens social, la qual cosa ens estranya, perquè ens consta que només s’ha signat pels grups municipals d’ERC i Comuns, restant al marge el PSC i JxCat, forces amb les que hem tingut ocasió de comentar el contingut i preocupació per aquest acord.

Un cop llegit, destaquem dos dels objectius que se’n recullen: “Escolaritzar en un centre educatiu del barri de residència el 90% del nou alumnat a P3 i a 1er d’ESO per consolidar el model d’escola de proximitat” i “Incrementar l’oferta d’educació pública per tal d’assolir una proporció d’alumnat escolaritzat en centres públics en l’etapa de 3 a 16 anys assimilable a la del context català i europeu (70% i 80% respectivament)”. Després de la lectura hom es planteja si l’acord és respectuós amb quelcom tan transcendental com el dret a l’educació de pares i mares o de les titularitats de les escoles.

Perquè si ens apropem al nostre sistema educatiu amb esperit lliure de prejudicis per analitzar els seus principis rectors i la seva configuració bàsica, comprovem des de l'inici que es fonamenta, d'acord amb l'ordenament nacional i internacional, en una educació bàsica obligatòria i gratuïta, en la llibertat d'ensenyament i de creació de centres docents, així com el dret dels pares a que els seus fills i filles rebin la formació religiosa i moral d’acord amb les seves conviccions. Com ho expressa la LEC, “el Servei d’Educació de Catalunya està constituït per una xarxa plural de centres educatius de titularitat pública i de titularitat privada, i és el resultat de la tradició educativa i social del país”.

Igualment, podem afirmar que el legislador orgànic no ha deixat de proclamar l’essencialitat del dret d’elecció, reconeixent expressament a pares o tutors el dret “a escollir centre docent tant públic com distint dels creats pels poders públics” i precisant que “les administracions educatives han de regular l'admissió d'alumnes en centres públics i privats concertats de manera que garanteixi el dret a l'educació, l'accés en condicions d'igualtat i la llibertat d'elecció de centre per pares o tutors”. Els tribunals l’han definit com el “contingut primari de dret de llibertat” propi del dret a l'educació, la qual cosa condueix ineluctablement a la proscripció d’un monopoli educatiu per part de qualsevol administració pública, que no pot assumir el rol que en l’educació correspon als pares i a les mares ni es pot interposar en el paper irrenunciable que aquests tenen per a elegir l’escola dels seus fills i filles. El dret nuclear de la llibertat d'ensenyament rau precisament en la llibertat de triar lliurement el tipus de model d'educació que es desitgi. És l'afirmació més genuïna que el caracteritza i tipifica, de manera que els altres drets sobre la llibertat d’ensenyament impliquen aspectes o són derivats d’aquest dret nuclear.

L’ensenyament de titularitat pública no ha de ser el del partit que ha conformat el Govern, sigui de l’Estat, d'una Comunitat Autònoma o d’un Ajuntament, sinó que ha de ser l’ensenyament de tots els ciutadans i per a tots ells. Així mateix, l'ensenyament de titularitat privada suposa l'exercici d’un dret constitucional, el de la creació de Centres, que reverteix els seus fruits en la mateixa societat i que possibilita, precisament, el desenvolupament de la llibertat d’ensenyament, d’elecció de Centre i, amb ell, el tipus d’educació que desitgen els ciutadans i ciutadanes per estar més d’acord amb les seves pròpies conviccions.

Celebrem que algunes forces municipals ho puguin entendre d’aquesta manera, i no s’hagin sumat a l’acord. No podem dir que hàgim de desitjar llarga vida a un pacte que expressi de manera tan oberta uns prejudicis que una societat moderna, plural i democràtica semblava tenir tan allunyats del seu punt de mira.