Darrera les passes del missatger

La citació de la postal nadalenca d’enguany és un convit a la lectura del text de «Les passes del missatger» del profeta Isaïes i ens obre les portes a diverses reflexions sobre les escoles cristianes a les portes d’aquests dies de vacances. Ja posats en la dinàmica de la Reflexió Estratègica de la FECC, us plantegem un exercici espiritual a mode de “tríptic contemplatiu nadalenc” que posa en diàleg aquest bonic text bíblic amb els tres àmbits de treball proposats: la pedagogia, la identitat i la comunicació.

Pedagogia: L’Educació com un bé compartit per a tothom

L’expressió del profeta «D’un cap a l’altre de la terra» ens recorda que l’educació és un bé comú, és a dir, que no el podem obviar, que ens compromet, i que és per a tothom. Ens ho diuen els documents de la UNESCO però és quelcom inserit ja en el mateix “ser catòlic”, mot que vol dir “universal”, de l’escola cristiana. La bona nova anunciada pel profeta no és, tan sols, pel consum intern d’uns quants escollits o per “alumnes amb característiques avantatjades”, sinó que s’ofereix a tota persona de bona voluntat.

Per altra banda, sovint es fa referència a l’excel·lència educativa de les escoles cristianes - ni que sigui a mode tòpic compartit - però aquest Nadal potser ens podem preguntar què entenem per “excel·lència educativa”. Jesús mateix, en tant que “rabí”, mestre, també convidava als seus seguidors a l’excel·lència: «Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial»; però aquesta excel·lència evangèlica no es basa en la discriminació, els propis mèrits o en una cultura de l’esforç individualista i autosuficient, sinó, sorprenentment, en la gratuïtat i la gràcia de l’amor, tal com indica prèviament el mateix text bíblic: «...que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.» (Mt 5, 43-38).

Aquesta idea de “perfecció evangèlica” - que el text sinòptic de l’Evangeli de Lluc canvia directament per “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare” (Lc 6,26) - ens retorna a la vocació universal de l’escola cristiana i, en especial, a posar l’atenció en tots aquells que són acollits en els marges de la societat, com el pessebre acull la vinguda del Messies.

Identitat: Cridats a esdevenir el missatge de l’Evangeli

El profeta Isaïes anuncia a Israel «El teu Déu ja regna!»; és a dir, que Déu és aquí, que no restem abandonats i que Ell mateix lidera un projecte de pau i benestar que ja està en marxa. No és un missatge de triomfalisme, atès que es predica des de les mateixes ruïnes d’un poble vençut, sinó de consol i esperança. El Déu bíblic és paradoxal perquè és oposat a tot allò que es pot esperar d’un “Déu omnipotent” segons les categories humanes. És justament en aquesta situació històrica d’extrema feblesa del poble d’Israel que s’escriuen els relats del Gènesi; per tal de comunicar la certesa que “el Déu Creador de l’Univers” està per sobre dels poders temporals dels homes i els seus déus.

El mestratge de Jesús, com ja sabem, parteix de la predicació d’aquest “Déu que ja regna”. La primera certesa històrica de la predicació de Jesús és que “obre la boca per anunciar el Regne” i “passa pel món fent el bé” (Ac 10, 38). El Regne de Déu no és tan sols l’acompliment “d’un programa educatiu transformador” sinó, sobretot, el seu testimoniatge que implica a tota la persona. Aquesta identificació entre missatge i missatger (allò de “The medium is the message” de Marshall Mc Luhan) és absoluta en el Crist, on Jesús encarna – per emprar un verb molt nadalenc – l’Evangeli, la Bona Nova, que ell mateix predica. “Jesús és l’Evangeli”, dit sense pels a la llengua tot manllevant el títol del darrer llibre del biblista i recentment traspassat Oriol Tuñí sj, ACS.

Fent-ne una analogia a la tasca educativa, l’escola cristiana – és a dir, la comunitat educativa que la conforma – també és cridada a l’anunci del Regne. No és la “comunicació d’una dada” – menys encara la senyalització insípida d’un contingut a la xarxa! -, sinó una vivència que acompanya a la transformació total de la persona humana; afectant-ne tant la cognició com la manera d’habitar el seu entorn. Aquesta transformació no és possible sense una transmissió que, tot entomant el llegat rebut, actualitzi i adapti significativament la vivència cristiana per als nostres contemporanis.

Comunicació: Compartim un mateix argumentari que parteix de l’Alegria

«Tots junts criden de goig, quan veuen amb els seus ulls que el Senyor torna a Sió», descriu el profeta Isaïes. De raons per a la queixa i el desànim els israelites n’estaven ben carregats, tant en l’època d’Isaïes, quan era un poble deportat a l’exili, com en l’època de Jesús, sota el domini i ocupació de l’Imperi Romà. Tot i tenir també raons ben argumentades per a un discurs reivindicatiu - sent conscients de patir una situació desfavorable en camps diversos (demogràfic, polític o econòmic) -, la situació actual de les escoles cristianes a Catalunya, sortosament, no és comparable a aquells contextos històrics. El text bíblic és una invitació a redescobrir i comunicar com a col·lectiu la seva pròpia essència: eduquem perquè estimem o, a mode de l’Evangeli Joànic, perquè ens sabem estimats, eduquem. (1Jn 4,19).

De què ha de parlar l’escola cristiana sinó d’allò que és (sent, pensa i actua)? Què tenim a oferir? Mirem ben bé què fa bategar el cor del quotidià escolar, doncs «del que surt del cor, en parla la boca» (Lc 6,43-45) i això és el que en realitat mostrarem.

Que aquest Nadal sigui un convit a seguir “les passes del missatger”,

Bon Nadal!

Equip de la FECC