Sarkozy és dels pocs líders europeus amb capacitat d’elaborar discurs sobre la laïcitat. Recomano la lectura pausada del seu article publicat el dia 9 de desembre de 2009 a Le Monde en el context d’una reflexió sobre la “identitat nacional”.
No és el primer cop que demostra un pensament sòlid sobre la temàtica de la presència de les religions i l’estat. Ho va fer àmpliament al llibre
La República, Las religiones, La esperanza. Ho va demostrar, també, en uns petits -però magnífics- paràgrafs de la seva Carta als educadors. I tothom, també recorda la reflexió compartida sobre el tema amb motiu de la trobada amb Benet XVI. Precisament, i des del meu punt de vista, un dels líders capaç de desenvolupar un pensament significatiu sobre el tema, és el propi Benet XVI.
Voldria fer cinc breus remarques sobre el document.
La primera de elles està centrada en el com s’acosta als resultats del referèndum de Suïssa. És un acostament interpel·lador, que no cau en la simplicitat. Intenta anar al fons per percebre el nucli del problema. En cap moment posa en dubte la tradició cultural o la sensibilitat dels ciutadans suïssos sobre la seva capacitat de respecte, tolerància, hospitalitat, llibertat... Es tracta d’aprofundir més i de percebre una inquietud, un problema de base. Per a Sarkozy, la clau de volta es troba en la qüestió de la identitat nacional. Ell mateix és conscient que en un altre escenari diferent, també va emergir el tema de la “identitat nacional” tot provocant un peculiar resultat en el referèndum de 2005 sobre la Constitució Europea. El cas suís, per a Sarkozy, no té en la seva arrel res a veure amb la llibertat religiosa o la llibertat de consciència sinó amb la qüestió de la identitat, en un nou context mundial -la globalització-, que provoca tensions, dificultats o mancances sobre aquesta qüestió. Les manifestacions d’identitat col·lectiva no han desaparegut però caldria analitzar seriosament en quins àmbits estan fent estada.
En segon lloc, vull cridar l’atenció sobre la idea de canvi, l’obertura, de mestissatge..., no a qualsevol preu, no de qualsevol manera. El mestissatge -dirà-, “és la voluntat de viure junts” (conjuntats) i això és el millor antídot contra un seguit de “ismes” perillosos. Per això, el mestissatge -també dirà- no és negació de les identitats, sinó reconeixement, comprensió i respecte. La clau d’aquest mestissatge és aquest enriquiment mutu de les idees, dels pensaments, de les cultures. Una assimilació encertada o exitosa. I això suposa unes regles bàsiques per aquell que acull i per l’acollit.
Tercer. Sarkozy reconeix que no respectem els nostres “propis valors” quan s’obliga a practicar la “seva” religió (en referència a l’islam) en indrets gens adequats. La laïcitat -diu- “no és el rebuig a totes les religions, sinó el respecte de totes les creences. És un principi de neutralitat, no és un principi d’indiferència”. Aquí rau -segon el meu criteri- un axioma fonamental, doncs, això comporta un veritable reconeixement de l’aportació de les confessions tot i que aquesta s’hagi d’articular sota un marc d’equilibri o conjunt de regles.
En quart moment, el document evidencia i reconeix amb valentia -tot i qie la República francesa és laica-, el gran rastre o petjada de la civilització cristiana que forma part important de la identitat del país.
Com a darrera qüestió, un mot sobre la recomanació de la pràctica sense ostentació i amb discreció. Es tracta de l’últim paràgraf de l’escrit dedicat a la pràctica del cristià, jueu o musulmà. Aquesta pràctica sense ostentació té un argumentari ètic i filosòfic: la consciència de viure en una terra de llibertat, sense significar això cap feblesa sinó el respecte fraternal per aquell que no hi pensa igual. Recolzo plenament aquesta recomanació amb alguns matisos. Jo diria -primerament- que aquest plantejament també està plenament d’acord amb la literatura sagrada de les grans religions i, especialment, amb l’evangeli. Per tant, la no ostentació també té un argument religiós al qual Sarkozy no podia apel·lar. D’altra banda, aquest criteri és molt assenyat per a qualsevol pràctica -més enllà de la religió-. Certament viuríem en un món més humà si esdeveniments o resultats esportius, polítics o del món de l’espectacle, també fossin viscuts sense ostentació. Al mateix temps, aprofito per recordar que l’ostentació econòmica és una provocació als pobres. Finalment, cal clarificar, que "sense ostentació i discreció" no vol dir “invisibilitat”. Més enllà de les pràctiques individuals, les creences de les grans tradicions religioses i de les comunitats presents en la societat han tenir visibilitat perquè precisament configuren la identitat, formen part del patrimoni col·lectiu i aporten codis de referència i de sentit, siguis o no seguidor un determinat credo. Una visibilitat sense caure en l’exhibicionisme, ni menysteniment de la diversitat, ni promoció del pensament únic i uniforme..., i per tant, humanitzadora (per la seva dimensió de referència i de compromís), educativa (per la seva presència en espais formatius i en fòrums de diàleg), artística (pel seu potencial creatiu), i cultual (per la seva capacitat celebrativa).
Tot això implica seguir aquest interessant col·loqui amb una actitud d'aprenentatge i de diàleg.
