Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fra Josep Manuel Vallejo) La Cabaña és una novel·la de la qual recentment se n’ha fet una pel·lícula. Narra la història d’un home que ha perdut una filla de manera horrible i, a conseqüència d’això, s’enfada amb Déu. Un dia, rep una carta misteriosa de part de Déu dient que el convida a anar a la cabanya, allà on va morir la seva filla. Ell, després de molt dubtar, s’hi atansa i, en entrar, es troba que Déu no és un sinó que són tres. I Déu Pare és una dona de color, molt carinyosa i amable, que sempre està cuinant per acollir el convidat. Jesús és un treballador amb vestit de feina que fa cosetes al taller tot el dia. I l’Esperit Sant, també femení, és una jove tota transparent, amable, creativa i carinyosa. I tots tres estan sempre dinant coses suculentes. La mare, que és el Pare, està a la cuina fent pastissets i coses bones que fan molt bona olor. I tota la conversa es dóna al voltant de la taula. I el protagonista diu en un moment donat: “Però si vosaltres no necessiteu menjar, com és que sempre esteu a taula?”. I diuen: “Ho fem per tu, perquè tu comparteixis els nostres dons”. Aquesta profunda afirmació teològica junt amb altres sobre el dolor, el sentit de l’existència i la vida del Cel, configuren els eixos d’aquesta bella i emotiva novel·la.

El Cel serà un Banquet on ens asseurem tots a celebrar al voltant de la taula (Is 25). Riure, cant, ball, compartir i celebrar... Com nosaltres quan ens reunim en família per celebrar algun aniversari, un sant, el Nadal...

En els banquets i en les festes familiars ens anem preparant per a la festa sense fi del Cel. Però a les celebracions de la família, no seiem a la taula perquè siguem bons o virtuosos. Seiem perquè som fills, germans, néts... perquè som de la família.

Al Cel serà igual: ens asseurem a la taula perquè som fills, de  la família. Déu està desitjós de tenir-nos a tots al voltant de la taula i omplir-nos dels seus dons.

A Jesús li agradava molt posar-se a la taula amb tothom a casa de Marta i Maria, amb els apòstols, els fariseus... I també amb els pecadors (Mateu, Zaqueu), mostrant així que la seva amistat és gratuïta, que no depèn de la nostra virtut. Ens asseiem a taula perquè som fills, no perquè siguem bons.

I a l’Eucaristia, que va néixer en un sopar, va voler deixar-nos un meravellós lloc de trobada amb Ell..., i amb els qui ens han deixat.

A l’Eucaristia fem un tast del Banquet de les Noces de l’Anyell (Ap 19,7), i entrem en comunió (misteriosa però real) amb els que ens han deixat i ens esperen preparant per a nosaltres la Taula del Cel.