Jesús, Bon Pastor i Cep

La lectura del salm 80, amb les seves imatges del Déu Pastor i del Déu Vinyater, ens fa pensar en aquells passatges de l’evangeli on apareixen els camps semàntics pastoral i agrícola. Entre aquests passatges en destaquen dos que són particularment explícits, ambdós de l’evangeli de sant Joan: 10,1-12 (el bon pastor i les ovelles) i 15,1-17 (el vinyater, el cep i les sarments). Ens proposem d’oferir aquí una lectura d’aquests fragments, tot relacionant-los amb el salm 80. Dues preguntes ens serviran com a teló de fons per a la nostra lectura: Què ens revela Jesús quan es presenta a si mateix com a pastor (Jn 10) i com a cep (Jn 15)? I per què escull Jesús precisament aquestes dues imatges, tan arrelades en la tradició d’Israel?

Hi ha un tret comú en les imatges pastoral i agrícola que ens brinda una primera informació: ambdues imatges parlen d’una relació, la relació que existeix entre Déu i el seu poble. En efecte, tant la imatge pastoral com la de la vinya necessiten almenys dos elements per a ser completes: el pastor i les ovelles, en el primer cas; el vinyater i el cep, en el segon. En altres paraules, sense pastor no hi ha ramat i sense ramat no hi ha pastor; sense vinyater no té sentit parlar de vinya i sense vinya no té sentit parlar de vinyater. Són dos elements que, com veiem en cada cas, estan intrínsecament units, és a dir: un reclama l’altre i no existeix l’un sense l’altre. Doncs bé, quan la bíblia ens ofereix imatges pastorals o relacionades amb la vinya (ja sigui en el salm 80 o ja sigui en Jn 10 i Jn 15), ens està dibuixant la relació de Déu amb el seu poble. Aquesta és la base comuna dels textos que estem treballant. Una base que, tot i que pot semblar massa evident, no podem pas obviar. Dit en altres paraules, si no som conscients de que la bíblia ens parla de Déu i del poble en termes relacionals, correm el risc de caure en una mena de conceptualització teològica (si ens fixem només en la descripció que la bíblia fa de Déu) o bé, en l’altre extrem, en una mena de moralització (si ens fixem només en el que la bíblia diu sobre el comportament de les persones i del poble).

Al marge d’aquest tret comú relacional, què ens diuen d’específic i propi la imatge pastoral, d’una banda, i la imatge agrícola, de l’altra?

Comencem pel camp semàntic pastoral. La imatge del ramat ens dóna a entendre que el poble pot apartar-se del seu Senyor (de fet, així ho ha fet), que pot fer experiència del dolor del trencament, de l’exili, però que, malgrat tot, sempre pot acudir novament al seu Senyor (com succeeix en el salm 80). Conseqüentment, la imatge del pastor ens mostra que Déu ha donat al seu poble el gran regal de la llibertat; una llibertat que no és, tanmateix, oblit ni despreocupació per part de Déu, sinó més aviat el contrari: el Déu Pastor reuneix el seu poble, l’acompanya, el condueix, li surt a l’encontre..., sempre respectant però el do de la llibertat que li ha donat. Les paraules de Jesús en Jn 10 ens revelen que Ell mateix és el pastor que fa tornar, que renova el poble extraviat, perdut en el mal, en el pecat; Ell mateix és el pastor que fa brillar el seu rostre davant dels homes, mostrant-los així el camí i, sobretot, el rostre mateix del Pare; Ell mateix és el pastor que salva el poble: el guia salvífic d’Israel, que reuneix els seus fills en la unitat i que dóna la vida per tots ells.

Passem al camp semàntic de la vinya. La imatge del vinyater ens dóna a entendre que Déu a creat el seu poble (ja des dels inicis de la història i, fundacionalment, en l’alliberament d’Egipte), l’ha plantat (amb el do de la terra promesa) i l’ha cuidat (a través de tants personatges al llarg de la història d’Israel: jutges, reis, profetes...). La imatge de la vinya ens mostra que el poble ha estat gratuïtament creat pel seu Senyor i que només a Ell pertany, és a dir: tant si la vinya dóna bons fruits com si en dóna de dolents, tant si és respectada per tots com si algú la maltracta, segueix sent sempre la vinya del Senyor. Les paraules de Jesús a Jn 15 ens revelen que, en Ell, aquest «pertànyer» del poble al seu Senyor es realitza en forma màxima. Efectivament, en Jesús, Deu ha visitat la seva vinya, però no només això, sinó que ha anat més enllà. En Jesús, Déu s’ha atansat al seu poble fins a fer-se u amb ell, és a dir: ara Jesús (el Fill de Déu) és la vinya i nosaltres (els seus deixebles, el poble) som les seves sarments. D’aquí se’n deriva que la invitació de Jesús «estigueu en mi» (Jn 15,4) ja no és, en primer lloc, una crida al seguiment (com si ho era en Jn 10, on les ovelles escoltaven la veu del pastor, la reconeixien i el seguien) sinó la invitació a romandre en el seu amor. La invitació a acollir la bona notícia de que Déu ens ha unit a Ell a través del seu Fill i la invitació a viure, a partir d’ara, de l’amor que brolla d’aquesta unió. Aquesta és la veritat fonda que Jesús ens revela: nosaltres ja pertanyem a Ell (com les sarments al cep) i, si ens mantenim en el seu amor, estarem en Ell (romandrem en Ell).

En síntesi, el salm 80, amb la seva doble imatge de Déu Pastor i Vinyater, mostra simultàniament la doble realitat del poble: el seu «ser lliure» (com la llibertat de les ovelles del ramat) i el seu «ser del Senyor» (com la pertinència de la sarment al cep). D’altra banda, des de la perspectiva de Déu, la doble imatge del Pastor i Vinyater ens parla d’un Déu que estima el seu poble fins a l’extrem de deixar-lo lliure i, per tant, d’haver d’assumir la possibilitat de la seva negativa, amb la conseqüent tasca de sortir al seu encontre repetidament.

Com a compliment d’aquest salm, els passatges de Jn 10 i Jn 15 mostren com Jesús, el Fill conegut i estimat del Pare, és qui ens revela plenament aquest Déu Pastor i Vinyater i, al mateix temps, qui realitza la nostra unió filial amb Ell.

Marc Majà, prevere de Solsona