La família és la cèl·lula bàsica de la societat. Aquesta frase continua essent clau per a encarar el futur de la humanitat. Quan la família entra en crisi, aleshores la societat entera comença a perdre l’estabilitat. En canvi, quan una societat es veu amenaçada per una crisi financera i econòmica persistent, la família s’erigeix en refugi on aixoplugar-se, en recés on anar a raure. Les dificultats empenyen les persones a renovar i restaurar les relacions que les havien configurades, a revifar el recolzament que dóna el fet de pertànyer al grup humà més fonamental, divers de tots els altres, únic com a espai de misericòrdia on hi ha tres mots fonamentals: «sisplau», «gràcies», «perdó». El papa Francesc els va fer repetir a les desenes de milers de persones congregades a la Plaça de Sant Pere el dia 29 de desembre de 2013.
En la situació actual, la família s’ha convertit en un referent i en un centre d’ajuda entre els membres que la formen. I, alhora, hi ha moltes persones amb problemes relatius al dia a dia, perquè la família en la qual viuen o vivien ha començat a trencar-se o, almenys, a esquerdar-se. Només cal parlar amb algun mestre o educador per a constatar la davallada escolar experimentada per un nombre important d’infants o adolescents que viuen en famílies on el pare i la mare han emprès camins diversos o s’estan plantejant de fer-ho.
Les raons poden ser moltes: una fallada greu –o lleu!– d’una de les parts, interpretada com a irreversible; una afirmació absoluta de la pròpia llibertat com a veritat a la qual tot s’ha de subordinar; un desdir-se dels compromisos del viure junts en nom del desig de «planificar» individualísticament el propi futur. I si no hi ha raons compel·lents, resta l’argument que es considera inatacable: l’argument del respecte absolut a les decisions que un pren o als sentiments que un diu que experimenta. En l’època de l’individualisme quasi estructural, el jo es converteix en creador de principis sobre el matrimoni, al marge del cristianisme (Jesús creu en la bondat del matrimoni com a tal) i fins i tot al marge d’un sector important de l’humanisme laic (que afirma igualment la importància del matrimoni).
Les dificultats d’ordre pastoral existeixen (la més coneguda és l’accés als sagraments de les segones unions, allò que s’anomena popularment «divorciats tornats a casar»). Però allò que farà forta la família serà una proposta de matrimoni creïble, vivible i donador de felicitat. Aquesta és la proposta de matrimoni que fa Jesús de Natzaret (vegeu Marc 10,6-9 i par.). Malauradament, l’amor sovint es converteix en una realitat al servei del propi jo («ja no estimo aquesta persona i no puc continuar com fins ara») o esdevé un argument que pretén legitimar diversos tipus de convivència —no de família, ja que el terme «família» va lligat exclusivament a la unió d’un home i una dona.
La família existeix des de l’amor a l’altre, però no des de l’amor a un mateix, que tendeix a convertir-se en un egoisme disfressat de preocupació pel proïsme. Com va dir el Papa en l’Àngelus de la festa de la Sagrada Família, el punt de partença d’una família són els infants i els ancians. Els infants necessiten un pare i una mare —com tingué Jesús a Natzaret— i als ancians els calen fills i filles, biològics o no, que s’ocupin d’ells, en tinguin cura i els acompanyin en el tram final de la vida. Si l’atenció, l’afecte concrets per infants o ancians es manté dins les famílies, i no manquen els gestos que els sostinguin, la família té davant d’ella un futur esplendorós, un relleu personal i social extraordinari.
En el tema de la família, els preveres hem de mostrar-nos realment «pastors d’ànimes», acollidors i esperançats, no distants o condemnatoris. Hem de voler comprendre, però no per a excloure sinó per a incloure. Com va afirmar Mons. Vicenzo Paglia, President del Pontifici Consell per la Família, en la seva visita a Barcelona el proppassat 29 de desembre, cal que la societat se senti atreta per l’Evangeli de la família, per la joia i la fe, per l’escalf i la pregària, per l’amor als pobres i l’obertura a tots els homes: tot allò que ha de caracteritzar les famílies cristianes. El papa Francesc ha anunciat un Consistori (febrer de 2014) i dos Sínodes, el de l’octubre de 2014 i el de 2015, per tractar el tema de la família. Es tracta, doncs, d’una clara prioritat de l’actual pontificat. Com va fer el beat Joan Pau II, també el papa Francesc ha volgut iniciar el seu servei petrí dedicant una atenció especial a la família. I ha demanat que tot el poble de Déu respongués una àmplia enquesta sobre el tema. En efecte, la família és una realitat transversal que uneix tots els habitants del planeta!
A Barcelona tenim la sort de tenir la basílica més representativa del món vinculada a la realitat de la família. El Cardenal Lluís Martínez Sistach ha declarat que la basílica de la Sagrada Família hauria de convertir-se en «el santuari mundial de la família». És veritat. Al bell mig de la gran ciutat s’alça una casa d’amor i de fe que és com una llum que atrau, ja ara, pobles de tot el món. Omplim-la de pregària i d’escalf, de càntics i d’encens, de caritat i d’acollida. Fem-ne un autèntic santuari. Que la Sagrada Família de Natzaret, viu reflex de la Santa Trinitat, sigui el model on s’emmirallin totes les famílies de la terra!
Un bon any a tots, en la pau i el goig del Senyor!
Armand Puig i Tàrrech
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.